RELATS - Danny Romero: "Sóc jo!"

Esperant indiferent entre una multitud d'estranys que donen voltes amb tèrbola disciplina, la meva ànima s'estanca en la remor. Ells diuen tenir raó només perquè són més, però el que jo desitjo mai arriba i caigut entre els meus ossos mastego la meva presència fins a quedar orfe. La meva ombra s'envolta de l'absència fins que esclata en un gest veraç: és hora de marxar. Surto d'entre les tenebres del temps i la llum em cega fins que veig la veritat, ja no em calen els ulls, després, amb l'afany de trencar amb arrelats costums, començo a creure que és possible. La calma que davant meu s'obre només es el preludi del què s'esdevindrà. Em dic que ja no hauré de buscar la vida en la dels altres, que no acceptaré engrunes de caritat, que ja no hauré d'enganxar amb llàgrimes els retalls sobrants que altres no volen i que ja no profanaré cap instant que no sigui meu. Ara seré amo de moments i senyor de llocs, doncs, em pertanyen per haver nascut com aquell premi de consolació mai reclamat, i viuré en el perill de ser jo davant l'enveja. En un moment familiarment estrany em poso en marxa xiulant melodies inexistents mentre busco amb mirada de nen colors per pintar tot allò que embruti el meu camí. Diuen que soc ja no s'accentua, però jo, diacriticament nostàlgic, em rebel·lo i crido ben alt: Jo sóc! Sóc jo! Cada cop m'assemblo més al que hauria de ser.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.