RELATS - Danny Romero: "La mida no importa"

Érem un grup que ens agradava molt la música, però, de tots, la meva era la més petita. Mai no m'havia preocupat per la seva mida fins que la Sara es va afegir a la colla. Ella semblava haver nascut al punt geomètric de l'univers, m'hi vaig enamorar. Anàvem a festivals i a concerts, també sortíem junts a recórrer botigues de discos a la caça de vinils. La Sara sempre anava amb el Ramon, suposo perquè la seva era més gran i li permetia saciar la seva voracitat durant hores. La curiositat de la Sara anava cada cop a més i quan en Roc va aparèixer ella es va oblidar de nosaltres. Deien que la del Roc, en part herència de família, era colossal, mastodòntica, la Sara es passava les tardes recorrent-la i admirant-la com a posseïda fins a perdre la noció del temps. Un cop, veient als Metalica, com que no existeix a la vida el moment perfecte per a res, em vaig empassar la vergonya i em vaig acostar a la Sara per confessar-li el meu amor ocult. Vam començar a parlar, jo li vaig dir que no hi havia vici al món millor que el seu, però que, així mateix, era més important la qualitat que la quantitat. Ella es va quedar dubitativa i al cap de dos dies va venir a casa meva per veure-me-la. Aleshores, en admirar la pulcritud, la selecció, les rareses i les millors edicions de la meva discografia, va caure rendida als meus braços.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.