RELATS - Danny Romero: "Una lliçó de paciència"

Tan a prop però tan separades a l'hora... Elles no ho saben, però estan destinades a estar juntes en algun moment o altre del temps. Una, al seu lloc, constant i pretèrita, l'altre des del seu, impecable i perseverant. A poc a poc, sense pressa, però sense pausa, les dues allarguen els seus cossos buscant-se. El seu sentit de la vida no és com el nostre, una de nostre és tan sols un segon per elles. El Temps es dilata lentament en un Espai constant, sempre fix. En una foscor total, d'alguna forma poden intuir la presència de l'altre, l'excitació es palpa en l'hambient tot i que, amb el pas dels segles, han après que el bo es fa d'esperar. Perquè, mentre l'aigua es filtri i mentre la humitat es torni homogènia, hi haurà l'esperança de trobar-se, mentrestant, s'han de conformar a desitjar-se des de la distància. A vegades es desesperen, no aguanten l'impaciència i els agradaria que un terrabastall les enfonses i les fes desaparèixer. Però el saber-se estimades els aporta tenacitat, i així, fermes les dues, cada una al seu sempitern lloc, gota a gota s'apropen inevitablement. I per fi, un dia, en què potser la humanitat s'haurà extingit o visqui en altres planetes, amb una última gota d'amor, l'estalactita i l'estalagmita s'uniran per sempre format una majestuosa columna de temps, paciència i carbonat càlcic.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.