En tornar de l'enterro del meu pare vaig treure la capsa, era la caixa del rencor. La capsa de galetes daneses havia perdut l'esplendor d'abans. La vaig obrir amb recel per trobar els fantasmes del passat que havia anat acumulant: el menyspreu per aquells 5 insuficients, les comparacions cruels amb nens més brillants, bufetades immerescudes i l'abandó a favor dels meus germans petits. També, hi havia la soletat que encara porto cosida a l'ànima, l'eterna sensació d'incomprensió i el meu complet desarrelament. Al fons, enganxades i seques, van aparèixer unes carències afectives. Al principi no ho vaig entendre, després em vaig commoure en reconèixer-les: eren del meu pare. La seva mare va ser una dona molt freda i castradora, de xaval amb prou feines va poder estudiar i va venir cap a Catalunya deixant el "terruño". Quan creia que les costures de la memòria dels meus traumes estaven tancades vaig aconseguir entendre-ho i el odi per ell es va aplacar un xic. Seran suficients els seus defectes per justificar els seus errors amb mi? No ho sé ni m'importa, ell ja no existeix. Superat el neguit, vaig agafar tot allò d'olor a ranci i ho vaig llençar a la brossa. Finalment, vaig netejar la caixa, li vaig treure lustre i la vaig guardar per omplir-la de futur sense aflicció.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.