Vaig trobar en un calaix una foto dels dos. A la platja, abraçats, durant aquell estiu de color malva. Tot i la tristesa, la imatge d'aquells bons moments encara és intacta. Allà hi som, somrient, aliens al futur que ens esperava. Dins d'aquest marc sempre serem feliços. Ressona dins del cap "I Love you all the time", dels Kings of Leon, la cançó que tant ens agradava, com una melodia llunyana que em recorda que un cop vam ser un. Els fantasmes de la memòria xiuxiuegen el teu nom per cada racó de casa, admeto que encara no sé com deixar-los anar. Voldria explicar-te per què mai et podré oblidar, per què segueixes sent aquesta presència tot i no ser-hi. No trobo raons, però hi ha quelcom en tu que em continua lligant, aquesta foto, aquella cançó, em fan estimar el teu record, encara que, cada mirada o cada nota, facin mal. Prefereixo la ferida abans que el silenci, almenys, el dolor em recorda que encara soc viu. Quan l'absència és un record cada cop més fluix, construïm sobre el que ja està estimat, llavors, només caldrà quedar-nos-el per sempre. Perdre te una llavor amagada que creix a mida que tornes a descobrir el valor de les coses. Cada dia que passa aprenc que l'amor no es mesura per la presència, sinó per les empremtes que deixa a l'ànima. I tu, d'alguna manera, et vas quedar amb mi, encara que ja no siguis.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.