Ella estava sempre allà, mig amagada però present. Era la temptació rossa: atractiva, desitjable, lasciva, fresca... Ell s'hi aproparia en silenci, la miraria, salivaria la boca i acabaria per fer-la seva. Serà el nostre secret, es deia. Ell l'acaronaria amb els seus llavis, recorreria cada matís gaudint-la, retindria a la boca el seu fluid daurat, quin cos, mare meva... després la lleparia fins al clímax final. Ella es deixaria fer, submisa, obedient i pecaminosa, una autèntica femme fatale. En acabat, se'n desfaria ràpidament sense cap complex de culpa, com ja ho havia fet amb totes les altres. No tenia més remei que fer-ho així, ràpid i d'amagat. La seva dona i els seus fills no ho podien descobrir, no ho entendrien. Però s'havia jurat que aquella seria l'última, ja no hauria més escapades, ho prometia pel més sagrat. Un calfred de remordiment li va recórrer tot el cos després de prendre aquella difícil i transcendent decisió. Així que va obrir la nevera, va agafar la llauna de cervesa estratègicament amagada darrere dels pots de salsa i se la va beure en dos glops, cobrint la seva vergonya en la foscor de la cuina. Llavors, ell, qui es creia un altre cop salvat, va ser sorprès per la seva dona qui havia baixat a la cuina per un got d'aigua. Ell, amb cara de circumstàncies va dir, "No és el que penses, t'ho puc explicar"