«Les llengües no moren per raons lingüístiques, sinó perquè els parlants deixen de parlarles», afirmava la Carme Junyent, tot recordant-nos la responsabilitat que tenim, individualment, de preservar el català. Efectivament, a cadascú de nosaltres ens correspon fer-lo servir i compartir-lo amb tothom, generosament, sense amagar-nos rere falsos respectes. La mateixa Carme ho formulava clarament: «No és de mala educació parlar la teva llengua. És de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.»
Aquesta responsabilitat individual, però, no ens ha de fer oblidar l’enorme responsabilitat que també tenen les institucions públiques. L’acció política tèbia -fins i tot negligent- de la Generalitat en camps essencials com ara els centres educatius i els mitjans de comunicació és un obstacle difícil de superar amb l’actitud individual.
Davant d’un conflicte (i el de la llengua n’és paradigmàtic), tremolen i intenten passar-hi de puntetes en lloc de donar-hi respostes polítiques contundents. Aquest abandonament de funcions deixa el camp obert perquè sigui l’aparell judicial de l’estat espanyol qui les doni, les respostes (polítiques, evidentment), de manera desvergonyida i impune.
Tenim clar que la llengua només es pot blindar amb un estat independent que pugui legislar (mireu Espanya, mireu França, mireu fins i tot Andorra) però, mentre no l’aconseguim, no podem deixar perdre cap oportunitat de consolidar l’ús social del català en tots els àmbits... ni permetre que la deixin perdre.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.