Molts afirmen, amb orgull o amb decepció, que el procés ha acabat. Ha acabat un cicle, del que n’hem d’aprendre molt, però el procés no acabarà fins aconseguir l’objectiu: una República Catalana. Aquest final de cicle no ha estat casual: ha tingut causes evidents. La repressió de l’estat espanyol ha desmobilitzat el carrer i el menyspreu dels partits catalans ha desmobilitzat les urnes.
Si ens centrem en els partits catalans, veiem (ja ho sabíem) que ajudar l’estat és ajudar els repressors. Pactar amb l’estat, amb inferioritat de condicions, mai no ens pot ser favorable, mai no ens pot apropar a la independència, mai aquest estat acceptarà cap pas que l’afebleixi. Pactar amb els repressors (de la «operación Cataluña», de les agressions del Primer d’Octubre, de l’aplicació fraudulenta del 155, de la trama d’espionatge telefònic, de la pretesa amnistia, de la guerra judicial... i de les accions a venir) és oblidar que la primera fase de qualsevol lluita, especialment la noviolenta, és no col·laborar amb l’enemic. Sí, amb l’enemic: així ens considera a nosaltres.
Com s’afirma a les Tesis d’agost, «Les falses mesures de reparació obtingudes al preu de pactar amb el govern espanyol de torn una llei d’amnistia només han servit perquè l’estat les utilitzi, en la millor tradició dels sistemes dictatorials, per a perdonar els seus sicaris.» Només es un exemple. S’entén la pèrdua de confiança amb els (nostres) partits ? S’entén la pèrdua de majories parlamentàries ? Si no es així, si això no ha estat prou perquè els partits s’esmenin, caldrà alguna cosa més.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.