Tinc clavat a la memòria un vell experiment on diverses persones accedien a buidar les seves llars per exposar totes les coses a la superfície d’una nau industrial, el resultat era espectacular, sobretot pel percentatge de coses amagades, obsoletes o en desús. Us convido a fer una anàlisi particular per descobrir la quantitat de trastos per persona que creiem necessitar per viure i la quantitat de recursos destinats a crear-los per acabar a la brossa o abandonats sense gaire amoïnament.
Una vegada superat el trimestre consumista per excel·lència de cada any, potser caldria fer la reflexió de la qual defugim constantment. No es tracta ara de rebentar negocis ni de tornar a l’edat mitjana, sinó assumir que la realitat del que fem tots plegats forma part d’una cadena poc sostenible dins un bucle antinatural difícil de trencar de comoditat-negoci-llocs de treball i on el petit comerç, encara que fa un esforç heroic, és la baula feble envers les grans corporacions de fabricants i distribuïdores que marquen el pas de què cal consumir i com.
Crec que una gran part som conscients de la necessitat de ser sostenibles, però en realitat no podem controlar la traçabilitat de cada producte que comprem ni el destí final dels seus residus, només podem decidir en part que i com comprem, i aquí si podem triar entre comprar productes propers de qualitat o comprar-ne de nyigui nyogui a l’altra banda del planeta per omplir el carret digital i suposadament estalviar-nos el cost del transport.
Tasca difícil la del consum sostenible quan butxaca, comoditat o mentalitat “carpe diem” manen. En tot cas, sempre queda l’alternativa de donar nova vida a les coses.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.