Si alguna cosa extra tenim en comú les persones afectades per l’amiant, és la burocràcia. Res de nou des que l’ésser humà necessita documentar dades per administrar-se i sobretot per controlar. Deixant de banda els tòpics de la lentitud, el paper que sempre falta i el debat sobre la gestió i destí de les dades, sembla que tot l’avenç dels actuals sistemes informàtics ha xocat amb l’excés, les contradiccions i la utilització interessada provocant un resultat sovint contrari a l’esperit inicial que seria donar garantia, informació i seguretat al que fem.
Tenim alguns exemples recents. El més sorollós és el de la pagesia amb els seus tractors demanant la reducció de la paperassa que aporta poc a la feina diària de fer créixer pomes o cuidar el bestiar. Un altre proper seria l’eufòria de l’Ajuntament de Sabadell per haver reduït de quasi un any a dos mesos la tramitació de les llicències d’obres després de veure la paralització constructora a la ciutat, per descomptat, davant la paperassa. I els més tràgics, l’enfonsament de l’edifici de Badalona tot i tenir tota la paperassa de l’ITE en regla o l’incendi a València amb la documentació tècnica inicial aprovada. Un altre exemple estès podria ser el calvari administratiu davant una ocupació encara tenint les escriptures a la mà.
Ho tenim resignadament assumit perquè vivim a la UE, que és l’exemple mundial d’ecosistema burocràtic on aparentment tot està sota control fins que comença a desbordar-se per esgotament i neixen o s’amplien alternatives paral·leles. Pot ser en el fons, el que ja estem documentant és la falta de confiança, l’exempció de responsabilitats i la pèrdua de temps.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.