My Blues experience. XXVIII Festival Internacional de Blues de Cerdanyola

 

 

Ho recordo com si fos ahir. Era l'any 90, jo tenia 15 anys. Començava a sortir de nit. Era el III Festival de Blues de Cerdanyola i vaig anar amb una penya més gran que jo als concerts. El festival llavors es feia a l'antiga pista d'hoquei, ara on està l'actual biblioteca. Vàrem entrar a la pista i de sobte els vaig veure, ja havien començat. Era la primera vegada que veia a un bluesman, fins i tot crec que va ser el primer concert seriós al qual vaig assistir. La mítica figura del Bluesman, i jo la tenia davant meu. Concretament varen ser dos. Ells eren Hubert Smulin i Lousiana Red, dos guitarristes de blues. Estaven allà i jo em vaig quedar com si veiés dos extraterrestres, em vaig quedar flipat. Hubert Smulin de Chicago i Lousiana Red d'Alabama, no em podia haver desvirgat de millor forma en el món del Blues i dels concerts. També els va acompanyar amb l'harmònica el barceloní Victor Zumel.

Em va captivar, sobretot Lousina Red amb un vestit jaqueta blanc impecable amb la classe d'un taur del Mississippi, amb aquella veu, amb aquell accent sureny, pur blues d'arrels, elèctric però d'arrels. Els dos allà sobre l'escenari, amb les seves dos Fender Telecaster fent una música nova per a mi però que m'era molt familiar. Jo escoltava Rock and Roll dels anys 50, els Elvis, Buddy Holly, Bill Haley, Carl Perkins, Gene Vincent Chuck Berry, Eddie Cochran i companyia. També m'agradava molt Fats Domino, un gran pianista de New Orleans. En Fats em va fer de frontissa, va ser gràcies a ell que vaig entendre que el Rhythm&Blues és el pare del R&R i que el Blues és el seu avi. El concert va acabar i jo, mentre fumava els meus primers pitis i bevia les primeres birres, em vaig quedar pensatiu, volia més Blues.

Així va ser com gràcies al Festival de Blues vaig endinsar-me en el Ragtime, Folk, Delta, Gospel, Boogie, Dixie, Jazz, Swing, Be Bop, R&B i el Soul, en definitiva, en el meravellós món de la música afroamericana que fins avui, 28 anys després, encara m'estimo i necessito. Gràcies a Juan Antonio Hidalgo i Manuel Ibarro per les fotos i la col·laboració.