Les eleccions europees del passat 9 de juny ens ha deixat com a qüestió, amenaça i repte ineludible per a qualsevol demòcrata el creixement de l'extrema dreta a Europa. Un creixement que no havia estat tan massiu en cap altre moment, excepte als anys 30 del segle passat.
S'ha escrit molt sobre les causes i les conseqüències d'aquest auge dels discursos d'odi reaccionari i no seré jo qui digui que sap com aturar-ho. Però sí que voldria apuntar algunes qüestions al respecte: Aquesta extrema dreta, igual que en altres moments, reprodueix un discurs racista, homòfob i masclista, però a diferència del que va passar als anys 30, ni tan sols es veu necessitada d'oferir un discurs pretesament social que li permeti atraure's a certes capes de les classes treballadores i mitjanes. Ni es molesten en vendre'ns el fum d'una suposada superació del capitalisme. No, aquesta extrema dreta és pura contrarevolució de les elits econòmiques, oberta defensa dels rics, simple proposta de desmantellament del poc estat de benestar que ens queda.
I és que la consciència de classe treballadora és molt més feble que a principis del segle XX i, de nou, no seré jo qui resolgui la desorientació que patim les esquerres des de 1989, però una altra evidència que ens deixen les eleccions europees és que no aconseguim que les classes treballadores a les quals volem representar s'identifiquin amb nosaltres. Defensem els interessos de les classes populars, però no ens identifiquem amb els seus valors. Volem que escoltin el que diem, però no entenem el que diuen. Confonem fer ideologia amb alliçonar. Aprenem del que ha passat abans no sigui massa tard.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.