Mulla, immigrant en pandèmia: "Vaig venir a Cerdanyola per amor"

Reddy Sai Snehith Mulla té 24 anys i és provinent d'Anantapur, una ciutat del sud de l'Índia. A mitjans del 2019 acabava de finalitzar la seva carrera com a enginyer industrial al país i poc s'esperava que dos anys després seria vivint a Cerdanyola.

Aquell mateix any, va conèixer la seva parella, una cerdanyolenca que havia viatjat al país. Després d'un temps, ella va haver de tornar a Cerdanyola, i ell va decidir que vindria per seguir amb la relació a Catalunya, però poc després la pandèmia de la Covid-19 els hi va esgarrar els plans. No va ser fins l'octubre que van poder tornar a reunir-se, i ara ell viu a la nostra ciutat.

Parlem amb Mulla perquè ens expliqui com ha sigut l'odissea de venir a viure de l'Índia a Cerdanyola enmig d'una pandèmia global.

Per què vas venir a viure a Cerdanyola?
Vaig venir per amor. Havia conegut a la meva parella, que és de Cerdanyola, l'any 2019, a Anantapur, a la meva ciutat. Ella havia vingut uns mesos, ens vam conèixer i vam decidir que intentaríem seguir la relació fins que jo pogués venir a Espanya. Ella va tornar aquí al març del 2020, i jo l'anava a seguir poc temps després. Volia venir aquí per poder estar amb ella i poder seguir la nostra vida junts. Llavors va arribar la Covid-19 i tot es va endarrerir molt més del que esperàvem: jo no vaig poder venir fins a l'octubre i vam estar separats set mesos. Estàvem sortint junts, però cadascú a un país diferent, i el dia que vam poder tornar a ajuntar-nos va ser meravellós.

"Per culpa del meu visat encara no he tingut dret a treballar "

Vas venir a treballar?
Vaig venir a estudiar, tot i que el que jo volia fer era quedar-me a treballar i estar amb ella. El principal problema quan vaig arribar va ser que no podia treballar, bàsicament pel meu visat d'estudiant. Normalment, amb un visat d'estudiant, una persona pot treballar 20 hores a la setmana. Però per alguna raó, al meu visat van especificar que no tenia dret a treballar, i no només a mi, sinó a tots els estudiants que venen a Espanya. Per culpa d'això, no he pogut treballar enlloc encara: cada vegada que vaig a un restaurant o un supermercat, veuen el meu visat i em diuen que no em poden contractar. L'únic que pots fer és tenir una beca per fer de becari a una universitat, però no em serveix perquè jo he vingut a estudiar a una acadèmia privada. Això no és just, no té sentit.

Com va ser venir de l'Índia durant la pandèmia?
El que va passar és que quan era a l'Índia, estava fent un curs per aprendre alemany. El vaig acabar al juny, i des de llavors vaig estar intentant aconseguir el visat per venir aquí com a estudiant. Però no podia aconseguir-ho, perquè les ambaixades estaven completament tancades. Van tancar-ho tot i no podia ni tan sols contactar amb ells ni sabia quan obririen. Vaig estar esperant, buscant cursos, i en vaig trobar un d'espanyol que m'interessava, i vaig enviar la sol·licitud. Em van acceptar i vaig començar a fer tot el procés.

Va ser molt complicat aconseguir la documentació?
A l'Índia, el que passava és que havia d'aconseguir un certificat de la policia per poder viatjar, però per culpa de la pandèmia, només per aquest certificat, vaig haver d'esperar durant dos mesos. Després d'això, tot va anar molt més ràpid perquè tot es feia online. Vaig haver d'enviar tots els documents per internet i per correu enviant els originals. Com que vivia molt lluny de les ambaixades de Bombai, el procés a través del correu ordinari tardava molt i em van dir que l'havia d'anar a buscar presencialment o esperar-me un mes. Vaig anar fins a Bangalore en moto, on hi ha l'aeroport més proper: vaig sortir de casa a les 4 de la matinada, i tenia el vol a les 6.30 del matí. Vaig volar a Bombai, vaig agafar tots els documents i quan tornava per fi vaig poder comprar els vols per venir a Barcelona. De fet, vaig esperar el vol de tornada a Bangalore des de Bombai dues hores fora de l'aeroport, i podria haver anat a un restaurant, però no em volia arriscar a agafar la Covid-19. Vaig fer-ho tot en un dia, sense menjar res. Si no ho hagués fet així no hauria pogut arribar al curs a temps i no hagués pogut venir a Espanya amb el visat d'estudiant.

"Patia per no agafar el virus i per poder tenir els documents a temps; si no, m'hagués hagut d'esperar a que passés la pandèmia"

Per quina cosa paties més?
Per tenir els documents i no agafar el virus. Si els documents no haguessin arribat a temps hauria hagut d'esperar que passés tota la pandèmia per venir a Barcelona. Vaig tenir sort, pel que fa a la Covid-19, perquè jo no vaig arribar a agafar el virus i, quan vaig venir, la pandèmia havia baixat d'intensitat aquí i allà. A l'Índia ja havia acabat la primera onada i a Espanya hi havia recuperació després de l'estiu, així que era el moment ideal.

Com va ser el viatge i l'arribada?
Vaig arribar aquí l'11 d'octubre de l'any passat. No hi havia vols internacionals en absolut abans d'octubre. Però el govern indi va anunciar uns pocs vols a diferents països per principis del mes, i un d'ells era el meu. Vaig decidir fer escala a París perquè a Frankfurt era més arriscat, perquè hi passava molta gent de diferents països.

"A l'Índia et podien portar a la presó per no complir el confinament, però també hi havia pallisses de la policia"

Com es controlava la pandèmia allà? Era molt diferent d'aquí?
Durant la primera onada ningú podia sortir de casa més enllà d'unes hores concretes al dia, de 7 a 10 o 12 del matí, per comprar allò necessari. Si anaves pel carrer a altres hores, la policia et podia portar a la presó o apallissar-te. Era horrible. La llei deia que et podien portar a la presó, però per inspirar cert temor a la població, es feien públics certs vídeos a on es mostraven les pallisses. Així qui sortia quan no tocava sabia que s'exposava a ser colpejat per la policia. Però hi havia mil maneres de no ser vist per ells i moure't lliurement. La manera de tractar els malalts sí que era diferent d'aquí, ja que allà hi ha molta més població i es destina menys a sanitat. Vaig parlar amb una doctora que tractava casos de Covid que em deia que tenien a la gent a escoles i altres edificis buits que estaven tancats; el govern pagava per aquests edificis i els transformava en Centres Covid. Ella em comentava que la majoria de la gent estava prou sana, però hi havia alguna gent a qui afectava molt. Això era a la primera onada, que es va poder portar prou bé.

Quina situació tens ara?
Ara he acabat el meu curs d'espanyol, i la meva parella i jo ens hem convertit en parella de fet. En principi hauria d'obtenir el permís de residència i el permís laboral aquest mes vinent. En teoria l'havia d'obtenir al juliol, però entenc que per la pandèmia no va arribar quan tocava. Quan arribin els dos documents començaré a buscar feina. Jo sóc enginyer industrial, però aquí a Catalunya hi ha molta més feina d'informàtic, així que començaré un curs al novembre per convalidar el meu títol en temes d'informàtica i ja podré treballar. A més, si haig d'anar a l'Índia per alguna cosa, això em permetrà treballar online, des d'aquí. És perfecte.

"He hagut de passar per tot el procés per estar bé ara: tot i que trobo a faltar els de casa, sóc feliç a Cerdanyola"

Com preveus el futur aquí a Cerdanyola?
Crec que d'ara endavant, a partir que tingui el meu permís laboral, les coses aniran molt millor. Em tractaran com un ciutadà d'Espanya, perquè tindré una documentació que ho avali. Fins ara havia sigut impossible treballar aquí. Un dia em va passar, a un supermercat de Cerdanyola, que vaig anar a l'oficina a deixar el currículum; vaig anar a on em van indicar i em van rebre de males maneres. Els hi vaig dir que venia a deixar el currículum i simplement em van dir "No. Ja pots marxar". No és el que jo veig normalment, i tinc clar que va ser per racisme. Si d'ara en endavant segueixen passant coses com aquesta serà per una qüestió d'exclusió, no per falta de permís.

Creus que vas fer bé, després d'uns mesos vivint aquí?
La meva mare em va dir que em quedés i busqués feina des d'allà. Però en certa manera, crec que he hagut de passar per tot el procés per estar bé ara. I estic bé: m'hi estic introduint de mica en mica, puc veure a la meva parella cada dia... Crec que vaig fer bé, i sóc feliç, encara que trobo a faltar els de casa. Buscar unes bones condicions de vida està molt bé, però el més important a la vida és ser feliç.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.