Martí: "La supervivència al càncer de mama, a 5 anys del diagnòstic, és del 89,2%"

El dilluns, 19 d'octubre, se celebra el Dia Internacional del Càncer de Mama i, per això, el TOT entrevista a Patrícia Martí, psicooncologa d'Oncolliga i especialista en musicoteràpia, que treballa per tal de millorar la qualitat de vida dels pacients a través del tractament emocional.

 

A trets generals, què fan des d'Oncolliga?

Oncolliga és una fundació, que es coneix com a Fundació Lliga Catalana d'Ajuda Oncològica, que no té ànim de lucre. Els serveis que oferim són gratuïts i l'objectiu és oferir una atenció psicosocial per a persones amb càncer i per als seus familiars. Això ho fem durant tot el procés de la malaltia. Hi ha persones que s'incorporen des del mateix moment del diagnòstic, però n'hi ha d'altres que decideixen contactar amb nosaltres fins i tot un cop acabats els tractaments. Per tant oferim tot un procés de suport al familiar i al malalt i, també en casos on les coses malauradament no surten bé, també oferim un suport de dol als familiars. La finalitat és millorar el benestar i la qualitat de vida tant del malalt com del cuidador.

En quins aspectes de les vides dels malalts i dels familiars incideix Oncolliga?

Intentem fer la vida més fàcil a través d'una sèrie de serveis, que tenen a veure amb el suport social, facilitant informació, orientació i assessorament sobre els diferents recursos que existeixen, tant a l'entitat com a escala externa. Un altre tipus de servei que oferim és el suport psicològic, que va adreçat a persones malaltes, als familiars i altres persones cuidadores. Aquest suport l'oferim durant el procés de la malaltia per tal d'ajudar a la persona a adaptar-se a tots els canvis que li venen, durant i després del càncer. Dins d'aquest suport psicològic hem de tenir en compte el dol i també la teràpia sexual i de parella, per millorar la comunicació i aspectes més relacionats amb la intimitat i la sexualitat de la parella, que es veu afectada per aquesta malaltia. I un servei que considero magnífic és el servei d'atenció a domicili, que va adreçat a afavorir la permanència a la llar de les persones que ja estan més debilitades, i per poder alleugerir la càrrega al cuidador o cuidadora principal. 

En els darrers anys la supervivència al càncer de mama ha augmentat molt. La por que senten ara les pacients quan se les diagnostica és menor que abans o segueix sent igual?

L'estigma de la paraula càncer va associada, encara, malgrat els alts índex de supervivència i bons tractaments, a la mort. Aleshores, d'entrada, l'impacte d'un diagnòstic és alt. Un gran nombre de persones ho associen a mort per aquest estigma que arrosseguem des de fa 20 anys, quan en un alt percentatge era així. Això és difícil de separar, però gràcies al fet que se'n parla cada vegada més, gràcies a l'èxit dels tractaments i una farmacologia molt més personalitzada i adaptada a les persones, els pacients, amb el temps, es poden ressituar i confiar en els equips mèdics i els tractaments. Per això, amb el temps es poden quedar amb la idea que hi ha un alt percentatge de persones que sobreviuen al càncer.

Si ho enfoquem en el càncer de mama, actualment, a 5 anys de diagnòstic, la supervivència se situa en el 89,2%. Això és una molt bona notícia, però sí que és cert que el càncer genera por, tot i que a poc a poc les persones es va adaptant. Des del suport psicològic intentem que la por vagi minvant i que es col·loqui en un lloc més petit, i que pugui tenir més pes la capacitat d'adaptació.

El tractament físic és important, però també el psicològic.

És obvi que la malaltia del càncer requereix un tractament a escala física, però també és cert que el Pla Director d'oncologia estableix que, en paral·lel, ha d'anar acompanyat d'un tractament psicosocial. Dins d'aquest vessant hi ha la part d'acompanyament psicològic. He de dir que no tothom ho necessita, hi ha persones que se'n surten prou bé sense aquest acompanyament. Però, de vegades, ho necessiten més els familiars i no tant els malalts.

Està demostrat que les persones que s'adhereixen a aquest suport psicològic el senten útil. Senten que ajuda a alleugerir la càrrega, tant per a la persona malalta com per al familiar. Els hi és d'ajuda en l'adaptació i en l'autogestió del dia a dia per fer front a la indefensió o a les pors. Depén, però, del cas. Hi ha persones que necessiten una visita única d'orientació, i que amb això ja fa, i d'altres que necessiten venir cada tres setmanes, o cada mes o cada x dies, per seguir revent aquest espai de suport i d'escolta activa.

Existeix el tòpic que una bona actitud o un estat d'ànim positiu ajuda a vèncer al càncer. Això no pot generar també frustracions?

Aquesta actitud ajuda, en el dia a dia, a tirar endavant en qualsevol aspecte de la vida, però també és veritat que, en el tema del càncer, és una cursa de fons. No tothom pot tenir una actitud bona sempre, ni les persones més optimistes i amb més energia. També hi ha persones que, per tarannà, són més aviat negatives o no tenen tanta empenta com d'altres. En aquest sentit és important reconèixer que en aquest camí hi ha moments de tota mena, també hi ha dies i moments foscos, que hem d'aprendre a gestionar. Però qualsevol té dret a tenir un dia fosc, a tenir un dia trist o a sentir-se enrabiat amb la vida i amb el món. Sense voler, sovint l'entorn exigeix, i cal deixar espai al plor, a la ràbia o a tenir un procés més lent.

Això és una necessitat, i també ho reivindiquem per les persones malaltes i pel seu entorn. Això de 'tot anirà bé', hi ha dies que no es veu així, i ho hem de poder respectar. No hi ha una evidència científica que demostri que les persones optimistes se'n surten més que les pessimistes. Tot i que sí que podem dir que quan una persona és més positiva ho passa millor o pateix menys i hi ha un desgast inferior.

A escala psicològica, el càncer acaba quan el pacient s'ha curat físicament?

Realment ho estem veient cada vegada més, perquè cada vegada hi ha més supervivents de càncer. Alguns poden retornar a una certa normalitat, i n'hi ha d'altres que voldrien tornar a la normalitat però no poden. Perquè d'una manera o d'una manera o d'una altra queda algun aspecte cronificat, o queda alguna seqüela, com per exemple que la persona no és capaç de concentrar-se bé, o es cansa molt més... Està curada, però no és la que era abans. Per altra banda, hi ha un tema d'alta cronicitat, fruit dels avenços de recerca que s'estan fent.

Les persones poden conviure amb la malaltia, cosa que abans era impensable. Aleshores passa a ser una persona amb situació de cronicitat, i això no sempre es mostra portes enfora. La persona ha d'aprendre a conviure amb aquesta situació i, de vegades, ha de demanar una incapacitat. Tot això requereix suport psicosocial. No sempre és fàcil reprendre la vida una vegada a passat el càncer i, des d'aquí, també oferim aquesta mena de suport.

Vostè és especialista en musicoteràpia. En què pot ajudar la música a la psicologia?

Un dels serveis que oferim dins dels tallers d'Oncolliga és el de musicoteràpia. Jo com a musicoterapeuta i com a psicooncologa ofereixo aquest taller que van adreçats especialment als malalts. L'objectiu és oferir un espai d'expressió emocional, mitjançant la música; un espai on aprendre tècniques de relaxació amb ajuda de la música, per poder fer també després a casa; oferim també un espai d'evasió... Però alhora, també, amb l'excusa de la música, afavorim l'expressió emocional d'aquelles coses que ens inquieten, que ens incomoden, que ens fan por...

Des de l'espai de musicoteràpia, les persones compateixen amb altres persones que estan passant per una situació similar, i poden obreir les seves inquietuds, i també els seus èxits i millores. És un entorn on compartir emocions, on ens podem distreure, etc.

També és important mantenir uns hàbits saludables.

Sí. Oncolliga té diferents programes, i també ens endinsem en un vessant de prevenció. Fem campanyes de prevenció i ens adherim, per tant, als hàbits de vida saludable. Intentem fer conferències o xerrades que fomentin la importància de l'activitat física, d'una alimentació saludable, d'eliminar hàbits tòxics com el tabac o l'alcohol, etc.

El càncer de mama, tot i que en un percentatge molt petit, també existeix en homes.

Sí, es fa molt esmen al càncer de mama femení, vinculat al color rosa. Però és veritat que també, si bé la incidència és menor, afecta la figura masculina. Per això, en la campanya d'enguany volem incloure també l'home, i volem fer un reclam dins d'aquesta campanya del càncer de mama masculí, perquè existeix i no volem que quedi oblidat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.