La hipoacúsia laboral: un drap brut de la Uralita silenciat

El senyor Luis Otero va descobrir en la seva joventut el so del silenci. Amb 84 anys d’edat, un brunzit li martelleja permanentment el cap, fins i tot en absència d'una font sonora externa: és el símptoma més comú de la hipoacúsia laboral. Comissions Obreres estipula 85 decibels durant 8 hores com el màxim que l'oïda humana pot assumir sense patir danys. En Luis va passar 15 anys de la seva vida treballant fins a 12 hores diàries a la fàbrica Uralita a Cerdanyola del Vallès, amb 140 decibels de soroll i sense proteccions. Amb el temps, ha hagut d'aprendre a renunciar al silenci: “Només descanso tapant-me les oïdes”, afirma.

Un concert de rock dins d'una fàbrica

La Uralita es va establir en la Cerdanyola agrícola de 1920 amb el nom d’Uralita S.A. És coneguda pel polèmic cas d'intoxicació per amiant, un compost tòxic present en les plaques de fibrociment que fabricava i per les quals l'empresa va adquirir l'estatus de multinacional. Però comptava també amb altres divisions que han passat més desapercebudes.

On ara hi ha un Mercadona, fa un segle grans telers de llançadora retrunyien sense parar les 24 hores del dia en la Divisió Tèxtil de la Uralita. Col·loquialment conegut com “les baietes”, en aquest segon edifici s'encarregaven de vestir la maquinària de la fàbrica principal. Va ser aquí on el Luis, que acabava d'emigrar de Granada, va entrar a treballar l'any 1964, amb només 23 anys.

Soroll equivalent al d'un avió

“Quan passaves per davant de la fàbrica, el soroll era eixordador”, recorda Manuel Otero, el seu fill. Els mateixos treballadors ho descriuen com un martell colossal alternant cops d'un costat a l'altre. “Les fàbriques d’aleshores no pensaven en els treballadors, només importava la feina”, opina el senyor Otero. Tant ell com els seus companys van haver de suportar, a oïda descoberta, un soroll equivalent a un concert de rock (100dB), en el millor dels casos, i al d'un avió enlairant (140dB), en el pitjor d'ells. “Era el que hi havia: o ho prenies o ho deixaves”, assegura Eugenio Carrión, company d'en Luis que va entrar a l’Uralita a mitjan anys 70.

No s’hi van introduir mesures de protecció fins el 1975, any en què Mutual Cyclops es va fer càrrec del servei mèdic de l'empresa. Les seves tasques consistien a realitzar inspeccions anuals i mesurar, una vegada cada tres mesos, els decibels que percebien les oïdes de cada operari.

La mesura que realment va suposar una millora per a la salut auditiva dels treballadors va ser la introducció de taps i orelleres l'any 80. Malgrat els esforços de l’empresa per garantir els EPI a cada operari, segons Eugenio, “el soroll mai no va variar” perquè no hi havia tecnologia suficient per a canviar la maquinària. A tots els treballadors els van acabar detectant algun problema d'oïda.

L'ofici sense llei

El soroll continua sent un dels riscos laborals més estesos segons Comissions Obreres. Avui dia el procés està estipulat: “La mútua és l'encarregada de diagnosticar qualsevol cas d'hipoacúsia, registrar-ho com a malaltia professional, realitzar el tractament mèdic necessari i pagar al treballador la prestació econòmica en cas de baixa mèdica”, assenyala la UGT en un informe oficial. Tanmateix, en els anys 60 i 70, el projecte per a prevenir riscos laborals era només un embrió. “No érem conscients del soroll al qual estàvem exposats”, reconeix Eugenio. Ni tan sols es reconeixia la xiulada d'oïdes com a símptoma d'una patologia.

“Aquest desconeixement anava mà a mà amb la falta d'una llei”, assegura Montse Peralta, cap del Departament de Prevenció de l'empresa HILEX i experta en la matèria. En efecte, la legislació va ser progressiva. El 1978 es va aprovar el quadre de malalties professionals en el sistema de la seguretat social, on es va incloure la hipoacúsia. Es van concretar també els oficis amb el risc d'exposició a un nivell de soroll superior als 80dB, entre ells el treball amb telers de llançadora batent. Van fer falta 28 anys més per a establir els criteris per a la seva notificació i registre. Fins a llavors, la legislació es basava en guies d'orientació pràctica i de caràcter no vinculant, per la qual cosa molts casos d'hipoacúsia van quedar ocults.

Les mesures de prevenció en empreses no es van regular fins el1995, quan va entrar en vigor la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Així, el treball del Departament de Prevenció es va tornar imprescindible: realitzar anamnesis completes a cada treballador i treballadora, i poder detectar el màxim de decibels suportables per cada individu. “On se superen els 60 o 70dB poso un cartell recomanant les proteccions auditives. Hem fet un estudi previ en cada línia de muntatge per a senyalitzar els punts grocs, els de més risc. A més, l’equip mèdic determina el ‘personal especialment sensible’ d'oïda”, explica Montse.

La denúncia crea la malaltia

Sense lleis que les reconeguin, les malalties laborals poden ser ignorades fins a convertir-se en inexistents. Un cas històric és l'asbestosi: la denúncia dels treballadors de la Uralita va crear la malaltia, segons s’explica al llibre L'amiant mata elaborat pel Centre d'Estudis i Documentació Socialista. En la Divisió Tèxtil també van ser els operaris els qui es van manifestar perquè se'ls protegís del soroll. En l’actualitat, si un treballador es veu afectat l'empresa té l'obligació de buscar-li un altre lloc de feina, segons Comissions Obreres.

A l’època dels 60 i 70 “a l'empresa li anava bé desfer-se dels treballadors amb problemes”, segons Eugenio. Uralita va intentar acomiadar als sis empleats més febles de salut, entre ells el Luis, a canvi d'uns quants milions de pessetes. Però ell va decidir anar a judici. Va ser un procés llarg; havia de presentar les proves mèdiques, i el doctor minimitzava els seus problemes.

El senyor Otero afirma que ho va viure com un joc de forces: “Cadascun va lluitar pels seus interessos”. Finalment va obtenir la baixa per malaltia i una prejubilació en què, durant deu anys, va continuar cobrant el seu sou.

La hipoacúsia, pitjor que la sordesa

Un acord insuficient segons Peralta: “Patir hipoacúsia és pitjor que quedar-se sord”, assegura. En Luis ho confirma: durant cinc anys va estar en tractament amb uns amplificadors que només van aconseguir atreure més soroll i, al final, va haver d'aprendre a viure amb brunzits al seu cap per la resta de la seva vida. Ja només li queda resignar-se: “Per a això no hi ha encara cura. L'única cosa que podrien fer és tallar-me el timpà per a no tornar a escoltar res”.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.