Andrea López-Tomàs: "Les petites històries fan que et puguis vincular amb aquest conflicte"

El 7 d’octubre es produïa el començament d’una escalada de violència en el conflicte entre Israel i Palestina. Hamàs atacava a Israel i la resposta d’aquests últims no es faria esperar. En poc més de tres setmanes, ja són més de 8.000 morts a la Franja de Gaza. Des de fa tres anys, la periodista i politòloga cerdanyolenca, Andrea López-Tomàs, és la corresponsal d’El Periódico a Orient Mitjà.

 

Com acabes de corresponsal a Orient Mitjà?

Des que vaig decidir estudiar periodisme que el meu somni era poder fer de corresponsal allà. Sempre m’ha interessat molt aquesta zona del món, encara que no hi tingués cap vincle abans. Des del periodisme sempre m’ha frustrat molt que parlem de les víctimes en termes de números i crec que agafar aquest camí era un l’ideal per a posar-li nom a totes aquestes xifres. Jo havia fet pràctiques a El Periódico i quan em van dir que hi havia una vacant com a corresponsal a Beirut, és com si es creuessin els camins.

 

Com és cobrir un conflicte internacional d’aquestes dimensions?

Aquests han sigut uns dies molt excepcionals, perquè el volum d’informació s’ha multiplicat. Jo tinc la base a Jerusalem i des d’allà em vaig movent sobre el terreny: he intentat anar a la frontera amb el Líban, a la frontera amb Gaza i als territoris palestins ocupats, per tal d’intentar donar una visió més general del conflicte i no quedar-se amb un sol discurs.

"Intento donar una visió més general del conflicte i no quedar-me amb un sol discurs"

 

En aquest sentit, com d’important és ser imparcial i explicar com estan vivint el conflicte les dues parts?

A part de ser molt important, és molt difícil. Sobretot perquè a la Franja de Gaza, lamentablement, les autoritats israelianes no ens deixen entrar i és una de les grans frustracions de les periodistes el fet de no poder accedir al territori del qual estem parlant. Per tant, hi ha molta informació des d’Israel, però no des de Gaza. El més còmode seria parlar només amb els israelians perquè són els que tens més a prop, però la nostra responsabilitat com a periodistes és fer aquest esforç extra i anar a parlar amb aquesta gent que, fins i tot sota les bombes, volen parlar amb tu.

 

El fet de no poder accedir la Franja de Gaza fa que us arribi molta informació falsa?

Sí, jo crec que en aquest conflicte les periodistes estem aprenent la lliçó de no córrer quan tenim una informació que no sabem si és del tot verídica. Per exemple, quan es va dir que Hamàs havia decapitat a 40 nadons israelians a la frontera amb Gaza, ràpidament tots els mitjans en van fer ressò i després es va haver de desmentir. Cal ser molt curoses perquè molts cops qui ens està proveint la informació és un govern (l’israelià) amb uns interessos en aquest conflicte i és molt fàcil caure en la propaganda.

 

Com creus que t’influeix el fet de ser dona en la teva feina?

Crec que m’influeix molt. Tot i que no som gaires, en els últims anys algunes periodistes ens han obert camí. No només com a periodistes, sinó a explicar els temes que afecten a les dones i que molts cops queden apartats davant la mediatització d’un conflicte. Perquè no és el mateix com viu el conflicte un home, que com ho viu una dona, una dona embarassada o una nena.

"No és el mateix com viu el conflicte un home, que una dona, una dona embarassada o una nena"

 

És a dir, hi ha diferències entre ser un periodista home o una periodista dona?

Els periodistes homes solen tenir un major interès per allò bèl·lic, per relatar la gran història, per aconseguir la imatge dels tancs entrant a Gaza. En canvi, jo crec que a través de les petites històries personals podem explicar molt bé el conflicte i són les dones les que normalment ho comparteixen amb tu, perquè en una guerra són les que estan a casa cuidant dels fills.

 

Com d’important són les petites històries davant d’aquesta mediatització de la guerra?

És un reflex de la societat actual, que vol corre molt i vol tenir la informació al moment per poder dir la seva. El model de periodisme que ven ara és aquest model de consumir la informació al moment. Però, al final són les petites històries el que fan que et puguis vincular d’alguna manera amb aquest conflicte més enllà dels números i les xifres.

"Són les petites històries el que fan que et puguis vincular d’alguna manera amb aquest conflicte, més enllà dels números i les xifres"

 

Com creus que es veu des d’Occident al món àrab?

Hi ha molts prejudicis i, en part, nosaltres estem per desmuntar-los. Quan li dius a la gent que vius a Beirut, assumeixen que has d’anar velada i que pel fet de ser dona pateixes molta opressió. Per posar un exemple, Israel en tres setmanes ha matat a més nens que Rússia en un any i mig de guerra i aquest estigma cap a la població àrab és fruit de la demonització que s’ha fet, sobretot a partir de la guerra del terror que hi va haver per part dels Estats Units després de l’11-S.

 

Parlant d’aquest tema, perquè en un conflicte (Rússia-Ucraïna) la comunitat internacional en condemna els atacs i a l’altre no?

Perquè Israel no deixa de ser un aliat d’Occident. Veiem que hi ha molts discursos d’alguns líders europeus i dels Estats Units que equiparen Hamàs amb un grup terrorista. Sí que és veritat que ha comès actes atroços, però no deixa de ser també un grup de resistència pel poble palestí que porta 75 anys d’opressió i de desarrelament. En canvi, Israel s’emmarca en el discurs occidentalista de la democràcia, però alhora és un estat ocupant. Un estat que oprimeix a un altre poble no pot ser plenament democràtic.

"Un estat que oprimeix a un altre poble no pot ser plenament democràtic"

 

Ara mateix aquesta guerra està ocupant portades, però d’aquí a uns dies ja no interessarà a ningú.

I això passarà perquè és el cicle de la notícia. No obstant, totes aquestes periodistes que ara mateix som les més llegides i que som tan anhelades pels mitjans, també existim quan el conflicte no és tan mediàtic. Abans de tot això ja hi havia morts i opressió. Aquest any ja estava sent l’any més letal des del 2005, però fins a l’atac de Hamàs això no interessava.

 

Pot ser que s’hagi mitificat la feina del corresponsal de guerra com si fos un heroi, sense tenir en compte que una guerra és el pitjor fracàs de la humanitat?

Crec que s’ha de desmitificar una mica aquesta heroïcitat del corresponsal de guerra, perquè nosaltres no hem de ser les protagonistes. Nosaltres estem allà per informar del que està passant. Tot i això, se’ns ha de protegir per la feina que fem, ja no només a nivell econòmic, sinó també a nivell de seguretat i de salut mental. Alguns mitjans anglosaxons ja estan incorporant serveis de psicologia pels seus corresponsals, però a Espanya encara estem lluny d’això.

 

Fa uns mesos, la també periodista catalana a l’Orient Mitjà, Txell Feixas, deia a una entrevista a l’ARA: “El dia que no plori, deixaré el periodisme”. Com afecta emocionalment cobrir una guerra?

Jo crec que les periodistes ens escudem molt en la feina i quan estàs sobre el terreny et centres en això. Sí que és veritat que moltes vegades he escrit les cròniques plorant, però sabent que havia d’escriure allò per sentir-me útil dins d’aquest conflicte.

"Moltes vegades he escrit les cròniques plorant, però sabent que havia d’escriure allò per sentir-me útil dins d’aquest conflicte"

 

Creus que hi ha un final a aquest conflicte?

És molt difícil dir això. S’acabarà quan hi hagi un interès per part de les dues bandes per solucionar-ho. És un escenari molt utòpic, però hem de creure en aquesta possibilitat. Assumir que el conflicte no té fi seria condemnar a molta gent al seu patiment.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.