Titzina Teatre: "Donem forma a les experiències per explicar una història"

El Teatre Ateneu acollirà l'estrena mundial de la nova obra de la companyia cerdanyolenca Titzina Teatre, titulada Búho. Pako Merino i Diego Lorca expliquen una història emmarcada en la pèrdua de la memòria i el subsol, sorgida d'un procés d'investigació vivencial durant any. L'obra s'estrenarà els dies 11 i 12 d'octubre i després viatjarà per l'Estat i per Sud-amèrica.

Més info: La companyia cerdanyolenca Titzina Teatre estrena 'Búho' al Teatre Ateneu

Què representa 'Búho'?

Pako Merino: És la sisena producció de la companyia. És una evolució, perquè sempre anem canviant a nivell artístic i significa una aposta més en la nostra trajectòria. L'inici de l'obra va arribar centrant-nos en dos pilars: la memòria i el subsol. Després hem fet el treball de recerca que fem sempre. Durant un any hem contactat amb persones que tenen relació amb aquestes temàtiques i hem passat temps amb ells. Després ja dediquem un temps a la construcció escènica, l'escriptura i la dramatúrgia.

Diego Lorca: Aquest procés evolutiu que diu en Pako ens va portar a plantejar que, després de 22 anys, ens vam plantejar si havíem de tornar a la nostra formació a París, que ve d'un teatre més físic. Ens venia molt de gust d'explicar la història més a través d'una narrativa visual. Això fa que l'espectacle sigui també una novetat per a nosaltres en qüestió de reptes com a directors d'escena

Diego Lorca (Titzina Teatre): "Hem conviscut amb Mossos d'Esquadra de Subsol, també amb Truckrunners, persones que aprofiten el seu temps lliure investigant què hi ha sota terra"

Com ha estat la investigació per crear l'obra?

D.L: Hem conviscut amb Mossos d'Esquadra de Subsol, també amb Truckrunners, persones que aprofiten el seu temps lliure investigant què hi ha sota terra. Què era una pregunta que també ens fèiem, aquest viatge d'anar cap a l'interior. Per exemple, vam estar a les coves del cantàbric i vam tenir el luxe de conviure amb els conservadors i antropòlegs que tenen cura d'aquesta part de la nostra identitat. Amb espeleòlegs vam dormir a la cova. Estàs físicament a les fosques i et porta a un viatge a l'interior de tu mateix. Això representa un trànsit que viu el Pablo, el protagonista de 'Búho'. Obliguem el personatge a perdre la memòria i es posa en moviment de recerca d'ell mateix. Després de 22 anys, ens vam plantejar si havíem de tornar a la nostra formació, que ve d'un teatre més físic. Ens venia molt de gust d'explicar la història més a través d'una narrativa visual. Això fa que l'espectacle sigui també una novetat per a nosaltres en qüestió de reptes com a directors d'escena

Com a creadors, què els aporta el contacte directe amb els temes que tracten a les obres?

P.M: Són provocacions artístiques, però deixen rastre a nivell personal. Des de la primera obra, que tractava del món de la bogeria, després viatges a Bòsnia després del conflicte bèl·lic, i el tercer sobre la mort, on vam treballar a la funerària de Terrassa. Per a una altra obra vam parlar amb gent que treballa amb familiars que han perdut gent pel suïcidi, i en l'última sobre les mines el colonialisme a Sud-amèrica. La part maca és que tenim l'ambició de voler compartir-ho amb el públic. Donem forma a les experiències i a tot aquest caos informatiu per explicar una història i transportar la gent a aquesta temàtica que ens ha apassionat durant tant de temps. La comunicació amb el públic és la que més ens interessa, però això ens agrada treballar temes que ens generin preguntes. La part de l'obra que nosaltres no escrivim l'omple el públic amb la seva pròpia vida.

D.L: Sempre creiem que l'observació periodística d'allò que passa ens protegeix d'un punt d'opinió que al final modifica tant el que vols explicar que acaba parlant de tu mateix. Ens obliguem a observar i entendre les dinàmiques i ritmes reals del món que ens proposem narrar. Quan dones temps als temes, veus la relació entre món diversos que d'altra forma no veuries. Vam trobar un enllaç molt clar entre el món superior i l'inferior, entre la recerca de la identitat després de perdre la memòria i estar dins una cova enmig de la foscor i allà on no il·lumines no hi ha res.

Abans de l'estrena al públic general, fan representacions per als instituts de Cerdanyola. Per què?

P.M: Sempre ho hem fet així. És el primer contacte amb el públic, i és un públic molt exigent amb el temps.

D.L: És una experiència molt enriquidora i és un públic molt honest. I s'afegeix un compromís personal. Jo sóc de Cerdanyola, vaig començar a l'Aula de Teatre i el teatre té sentit si arriba a la gent. Hem de tenir el compromís de donar l'oportunitat al públic de veure que hi ha propostes culturals com el teatre.

Pako Merino (Titzina Teatre): "El tema de la ment sempre ens ha motivat molt. L'hem abordat des de diferents àmbits i ens genera moltes qüestions"

Com estan vivint la tornada de la normalitat al teatre després de la pandèmia?

D.L: L'inici amb les mascaretes va ser estrany, perquè hi ha una part de la sensibilitat que es perd. Realment vam viure pocs mesos les mascaretes perquè ens va agafar al final de la gira. Aquests dos anys hem estat tancats a la cuina, i ara sortim al restaurant a mostrar el menú. Estem il·lusionats de tornar. Ens agrada reivindicar que sortim d'aquí, d'un nucli molt perifèric, perquè cada cop tot se centralitza i es simplifica més i realment passen coses molt interessants a la perifèria de qualsevol lloc. Hem pogut treballar amb una independència total i amb un suport absolut a Cerdanyola. A Barcelona hi ha la mateixa línia editorial sempre. Aquí parlem del món del Pako i meu. El marc municipal i públic ens permet fer això. És d'agrair la sensibilitat política que hi ha hagut durant aquests 22 anys a la ciutat, perquè permet realitzar fórmules que companys d'altres llocs no poden fer.

Aquest món psicològic i de la memòria que exploren a Búho també es veia visible a la seva primera obra, centrada en la bogeria. Per què els interessa la ment?

P.M: El tema de la ment sempre ens ha motivat molt. L'hem abordat des de diferents àmbits i ens genera moltes qüestions. Hi ha una part científica que ens agrada traslladar sempre al teatre. També tractem temes universals que s'han tractat des de tots els àmbits possibles de l'art. Per què? Doncs perquè generen preguntes i les respostes són milers. Com la mort, l'amor, l'existència... També és un tema de l'edat. Hi ha un moment on tenim la necessitat de mira cap a fora, però arriba una edat on és més enigmàtic allò que hi ha dins. Aquí hi ha el paral·lelisme del subsol.

Què queda i què ha canviat de la seva forma de fer teatre?

D.L: Per a mi queda l'essència, però han canviat les energies. Amb 24 anys parlàvem des de la necessitat de compartir amb el públic que una part de la societat necessitava ser vista. La forma d'escriure era molt energètica. I ara hem evolucionat cap a una forma més tranquil·la. També és propi de l'edat.

Quina salut dirien que té el teatre a Cerdanyola?

P.M: Amb l'Aula de Teatre, amb el Carlos i el Javi, tenim molt bona relació. Són els primers que vénen a veure els assajos i ens interessa molt la seva opinió. Fa 22 anys que assagem a l'aula de teatre de l'Ateneu i forma part del nostre ADN. Hi ha una relació molt maca.

D.L: Aquí compartim espai amb persones que fan teatre per primera vegada. I per a mi, l'única diferència és que nosaltres som professionals. Aquest intercanvi em fa entendre perquè faig les coses. Hi ha un marc molt xulo de gent vinculada al teatre.

P.M: I la salut de la cultura en general depèn de quants recursos es destinen per potenciar que això vagi a més. També per generar un interès per la cultura.

D.L: Sempre és millorable. Jo vaig venir a l'Ateneu perquè a l'institut es feia teatre. Fa 30 anys, ja amb el Javi i el Carlos, recordo que tot era més obert i ara està més normalitzat. D'aquí han sortit actors professionals. Caldria invertir més, però es tracta de picar pedra i entendre que d'això es pot viure. Sembla que sempre s'està enfonsant el vaixell.

Què esperen d'aquest retrobament amb el públic de Cerdanyola?

P.M: Primer, que ens vinguin a veure la família i els amics. Volem que la gent surti emocionada, però això són expectatives i estem molt oberts a veure què passa. És una oportunitat única, perquè és l'estrena.

D.L: Hi ha una pressió extra perquè juguem a casa, però és un cicle molt maco perquè hi ha públic de sempre i altres que s'hi han anat sumant.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.