Àlvaro: "Les dones del 1918 reivindicaven menjar i no passar fred, ara estem igual"

 

 

 

L'any 1918, s'inicia al barri del Raval de Barcelona una revolta que va mobilitzar a milers de dones. Van reclamar, a través d'una vaga de 15 dies, una baixada de preus del pa i el carbó. La història d'aquesta reivindicació, però, havia estat gairebé oblidada fins ara. El periodista cerdanyolenc Toni Àlvaro va presentar el 18 d'abril a Cerdanyola el seu últim llibre: "La revuelta de las mujeres".

 

 

Què expliques a "La revuelta de las mujeres"?

Explica un fet molt concret que va passar a Barcelona al gener de l'any 1918 i que va ser una vaga coneguda a la qual se li deia "la vaga de les subsistències". Es demanava que s'abaixés el preu del pa i el carbó, que eren dos elements imprescindibles per viure en aquella època i que des que s'havia iniciat la 1a Guerra Mundial, havien arribat a triplicar els seus preus alhora que s'havien abaixat els salaris.

  

El més significatiu d'aquesta vaga de subsistències és que la protagonitzen exclusivament les dones. És un moviment que comença un matí de gener quan una dona del barri del Raval de Barcelona, Amalia Alegre, penja un cartell en una paret demanant que les dones surtin al carrer per protestar contra la pujada de preus. Això, que va començar amb una primera manifestació que va agrupar a unes 500 dones, es va allargar dies i dies fins que es van congregar manifestacions de 5.000 dones.

 

 

 

Van unir-se els homes?

No, les dones van demanar als homes que no intervinguessin. Els hi deien que era una protesta exclusivament femenina i que els homes havien d'estar al marge. Aleshores, es van organitzar mítings on només assistien dones que van parlar en públic i es van escoltar i reconèixer per primera vegada. Tampoc volien als homes perquè així s'evitaven que la policia s'infiltrés al moviment. A més, volien que els homes continuessin treballant i portant ingressos a casa. Algunes de les dones arriben a explicar que ja sabien com acabaven les vagues dels homes: en comptes d'anar a la manifestació, anaven al bar i es gastaven els ingressos.

 

 

 

Per què és una revolta oblidada?

La revolta es dona en una època, del 1917 al 1923, en què es feien vagues constantment. D'altra banda, al 1917, s'havia convocat la vaga general revolucionaria a l'estiu que va acabar sent un desastre per la classe obrera amb, per exemple, l'acomiadament de 6.000 treballadors dels ferrocarrils. Per una altra banda, al 1919, es va fer la vaga de 44 dies, la Canadenca, que va aconseguir que es reconegués per llei la jornada de 8 hores. Aleshores, estar entre aquestes dos grans vagues i ser una vaga que només protagonitzen dones va fer que quedés una mica fora del mapa de la història. També s'havia considerat com un dels rebomboris de "les revoltes del pa". Però aquests eren moviments molt concrets que duraven pocs dies.

 

 

 

Com arriba la idea d'escriure el llibre?

És un encàrrec, el llibre forma part de la col·lecció de llibres "Història del Raval". Un dels membres de l'assemblea del Raval, Miquel Vallès, em va explicar que publicarien la col·lecció, em va dir que li agradava com explicava les coses i em va demanar que col·laborés. Aleshores, em va proposar alguns temes sobre la història del Raval. Però just unes setmanes abans, vaig llegir un article que parlava d'aquesta revolta. Vaig pensar que seria un tema fàcil per trobar informació, però la sorpresa va ser trobar molt poca informació. Així que vaig decidir consultar la premsa del moment com El Diluvio, Solidaridad Obrera o La Vanguardia i fer una narració del que van ser els quinze dies de vaga.

 

 

 

Fa 100 anys d'aquests fets, però encara seguim parlant de la revolta de les dones...

És una revolta permanent. Sempre es diu que en el tema de drets de les dones es va avançant, però una cosa és avançar i l'altre deixar coses enrere. Elles reivindiquen el pa i el carbó perquè volen menjar i no passar fred. Ara estem igual. Cada vegada hi ha més pobresa, volem menjar i tenim gana de drets. En aquella època la gent vivia en pisos petits, i hi havia desnonaments cada dia, especulació immobiliari i reivindicacions perquè abaixessin els preus dels lloguers. Tot això ho continuem patint ara mateix.

 

 

 

A més, parles de dones anònimes.

Moltes de les dones que apareixen són dones que surten a la premsa perquè van ser detingudes. A la mateixa premsa, a moltes no els hi posen ni el nom o canvien els cognoms d'un dia per l'altre. Hi ha dones anarquistes com la Libertad Rodenas o la Rosario Dulced de les que s'ha parlat més. En canvi, se sap molt poc de les dues dones que inicien la revolta: Maria Marin, que era periodista i tenia una revista feminista, i l'Amalia Alegre. El seu és un cas curiós perquè participa en totes les reunions amb el governador i tots els mítings i fins i tot se li escriu una cançó. Però de cop i volta desapareix del mapa fins a aquest moment. Per casualitats de la vida, aquest llibre arriba a les mans de Quim Oltra, professor d'història a l'Institut Banús de Cerdanyola, que estava a punt de fer una visita al Raval amb els seus alumnes. Allà, els hi explica la història de la revolta i una de les alumnes li diu que la seva rebesàvia va participar-hi. I la seva rebesàvia era Amalia Alegre.

 

 

 

Què és el que més t'ha sorprès del que has descobert escrivint el llibre?

 M'ho he passat molt bé llegint la premsa de l'època. Hi havia moltes publicacions. A més, coincideix amb què Àngel Pestaña agafa la direcció de Solidaridad Obrera i demostra el que és un periodisme combatiu i de compromís. Sobretot sobta el llenguatge que utilitzen molts d'aquests diaris i que avui no es troba. És un llenguatge fresc, molt popular i de carrer que connecta amb la gent. També sorprèn com del fet de penjar un cartell en una paret les dones es comencen a organitzar i miren al poder a la cara.

 

 

A qui recomanes aquest llibre?

A tothom. Ni sóc historiador ni filòsof, m'he limitat a narrar aquests fets perquè arribin a com més gent millor. Sobretot a gent jove perquè nosaltres mateixos hem de canviar la societat