5 anys del Covid: Com ho van viure els cerdanyolencs?

Incertesa, estrès, reunions virtuals, reptes… A Cerdanyola, igual que a la resta del món, la vida va canviar completament el març de 2020. Cinc anys després, i vist amb una certa perspectiva, la humanitat ja s’ha recuperat de la Covid-19, tot i que el record encara és molt recent.

La situació va requerir d'una adaptació constant. Els equips docents de les escoles, instituts i universitats van començar a fer classes virtuals; els comerços, bars i restaurants van haver de canviar la manera de funcionar; les colles de cultura popular assajaven a distància; i els cossos de seguretat van haver de reorganitzar les seves tasques.

El TOT parla amb cinc cerdanyolencs d'àmbits diferents per saber com van viure aquella situació.

 

Ensenyament atípic i preocupació per la salut mental

D’un dia per l’altre les escoles i instituts de Cerdanyola, igual que la resta del país, van quedar completament buits. “Ens vam assabentar per les notícies, abans que ens arribés el comunicat oficial”, recorda la directora de l’Institut Forat del Vent, Marta Cornet. Aleshores Cornet no dirigia l’institut cerdanyolenc, però sí que n’era professora del centre. 

“Al principi vam quedar una mica a l’expectativa, però en vistes que la cosa s’allargava vam buscar alternatives”, relata Cornet. Un bon sistema informàtic va facilitar les classes virtuals, tot i això, “era complicat que tothom es connectés des de casa”, reconeix. 

"El setembre de 2020 va començar el curs més estrany, més estressant i amb molts interrogants i sensibilitats diferents"

El Covid, per això, no només va marcar el curs 2019-20. El setembre de 2020 va començar el curs “més estrany i estressant” que es recorda. Mascareta, grup bombolla, PCR i confinament, van ser segurament les paraules més repetides aquell any. “Vam iniciar un curs amb molts interrogants, amb sensibilitats diferents per les pèrdues produïdes a les famílies i també amb molts ‘bulos’ sobre la pandèmia”, explica l’actual directora de l’institut.

La feinada del professorat va ser bestial: “no només havíem de fer les tasques d’ensenyar, també ens havíem d’encarregar de tota la burocràcia en cas que hi hagués un positiu”, indica. “Potser va faltar més suport de l’administració, una figura del departament d’Educació que s’hagués encarregat d’aquestes tasques”, diu Cornet. Lamentablement, tot això va fer que “baixés el nivell acadèmic”, reconeix la docent. 

Una de les qüestions que més se’n van ressentir els joves i adolescents va ser en la salut mental. “La dependència de les pantalles es va agreujar i és quelcom que encara arrosseguem”, assegura. “La pandèmia ha canviat la manera de relacionar-se entre els adolescents”, afegeix.

 

La sanitat al límit

Al contrari dels centres educatius, que van quedar completament buits durant mesos, els CAP i els hospitals van arribar al col·lapse. Quan tothom s’havia de quedar a casa, els treballadors i treballadores de la sanitat, igual que d’altres sectors essencials, van estar al peu del canó. “Personalment, ho vam viure com una experiència atípica”, explica Montserrat Pedra, metgessa del CAP La Farigola de Cerdanyola.

La sanitària considera que la pandèmia “ens va posar al límit de les nostres capacitats laborals i personals". Cinc anys després, creu que "no hem avançat tant com esperàvem que canviaria la societat en postpandèmia" i indica que "la societat en general banalitza molt el tema Covid: molta gent s'ha oblidat del que vam viure i com de malament ho vam passar", diu. 

"Aquella situació va posar al límit les nostres capacitats laborals i personals"

Una de les imatges que va deixar els mesos de confinament, va ser l’acte ciutadà de sortir als balcons, cada dia, a aplaudir als sanitaris i personal essencial. En aquest sentit, la Montserrat comenta que "personalment ho agraïa, eren dies molt complexos i moltes vegades no sabies quines decisions prendre". Tot i això, també assenyala que, a nivell sanitari, “hi havia moltes mancances de recursos humans" i afegeix que cinc anys després "estem igual a escala general”. 

En el moment en què va aparèixer la vacuna per fer front al virus, la Montserrat ho va viure com “un miracle”. “Això va suposar frenar les morts i va fer que es rebaixés la sensació de gravetat”. Malgrat els discursos negacionistes sobre la Covid i la vacuna, explica que “majoritàriament la gent va ser conscient de la importància de la Covid”. 

 

El paper de la policia

Un altre dels sectors essencials van ser els cossos de seguretat. Segons el membre de la Policia Local de Cerdanyola, Jordi Ibars, “les setmanes de confinament van ser un repte sense precedents”. Aquesta nova situació per a tothom, “va exigir decisions ràpides i una adaptació constant”, afirma. La prioritat “sempre va ser estar a prop de la gent, oferir informació, resoldre dubtes i donar suport en tot el que fos necessari”, explica.

Ibars va desenvolupar les tasques de comandament de suport de la Prefectura, amb responsabilitats de control i supervisió per garantir l’assoliment dels objectius establerts arran de la crisi sanitària de la COVID-19. Tot i que la tasca de la policia era vista com l’organisme que havia de fer complir la normativa, “també formàvem part d’una xarxa de suport per a la població”, subratlla. Les dificultats es van fer menys costoses “amb la gran solidaritat de la gent i vam demostrar la capacitat que tenim com a societat per unir-nos en aquests moments”, afegeix.

Tot i que “en algun moment es van detectar incompliments puntuals de les mesures”, pel membre de la Policia Local “la gran majoria dels cerdanyolencs va demostrar un alt grau de responsabilitat i compromís i això va facilitar molt la nostra feina”. El més difícil, per això, “va ser trobar l’equilibri entre complir amb el nostre deure i, al mateix temps, estar al costat de qui més ho necessitava” diu. 

“La gran majoria dels cerdanyolencs va demostrar un alt grau de responsabilitat i compromís i això va facilitar molt la nostra feina”

“Vam viure situacions que ens van marcar”, assegura. Persones grans soles, famílies separades que no es podien retrobar, persones sense llar o famílies que, de cop, es van veure immerses en greus dificultats econòmiques. “També vam intervenir en casos de violència domèstica, on les víctimes es trobaven atrapades amb el seu agressor”, relata.

L’escenari excepcional va obligar a adaptar la manera de treballar de la Policia Local, per exemple, “la reorganització interna del Cos, per concentrar tots els recursos en la gestió de la crisi”. Concretament, es van reforçar les unitats que, segons Ibars, “millor representen les funcions principals de la Policia Local”: la Unitat d’Atenció a la Víctima i Mediació va intensificar el seguiment i la protecció de víctimes de violència masclista i domèstica, mentre que la Unitat de Relacions amb la Comunitat es va centrar en l’atenció a persones grans i altres col·lectius vulnerables. 

Tot i els moments durs de la pandèmia, Ibars també destaca els aprenentatges d’aquella època: “ens va reafirmar en la importància d’estar preparats per qualsevol emergència i ens va recordar que la nostra feina no és només fer complir les normes, sinó estar a prop de la ciutadania”, comenta. 

 

L’hostaleria: “el cap de turc”

Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia va ser l'hostaleria. Aina Sastre, propietària del The 1916 Irish Pub, per això, creu que “el més dur no va ser el confinament, sinó les mesures posteriors”. Els bars i restaurants van haver de “sobreviure” amb restriccions d’horaris i d’aforament. Els horaris d’obertura van estar durant mesos restringits fins a les 17h, i més endavant a les 22h, i l’aforament a l’interior es va limitar fins a un 30% en alguns moments. 

Aquestes mesures, a més a més, s’anaven prorrogant gairebé setmana a setmana, depenent del risc de rebrot. “Això feia que tot fos molt incert, compràvem gènere i després ens caducava”, explica Sastre. 

Una de les mesures “més surrealistes”, diu, va ser el Certificat Covid. “Havíem de fer de policies i nosaltres, en realitat, no teníem cap potestat legal per a demanar un tractament mèdic a una persona i encara menys discriminar-la depenent de si estava vacunada o no”, assenyala la propietària de l’establiment. Aquesta mesura, “va fer que perdéssim clients que ja no han tornat mai més”, assegura.

Durant aquella etapa, Sastre relata que “vam haver d’adaptar la nostra manera de funcionar”. El bar aleshores no tenia servei de taula, sinó que la Gent demanava a la barra. “Vam haver d’aplicar el servei a taula, amb la qual cosa va comportar un esforç extra per part nostra, sobretot quan només es podia atendre a l’exterior”. 

“Tot i que algunes mesures eren necessàries per a intentar frenar el ritme de contagis, es van tenir molt poc en compte els petits negocis”

Aina Sastre creu que, “tot i que eren necessàries algunes mesures per a intentar frenar el ritme de contagis, es van tenir molt poc en compte els petits negocis”. “Les mesures es feien sobre la marxa i era tot molt aleatori”, diu. A més, denuncia que en algunes ocasions “vam rebre pressions per part de la policia”. 

A nivell econòmic, moltes empreses i treballadors en van patir les conseqüències. Al Vallès Occidental, el 2020, es van tramitar 44.361 Expedients de Regulació d’Ocupació (EROS) en el sector del comerç i l’hostaleria i molts establiments van haver de tancar. Segons dades de l’Observatori comarcal, a Cerdanyola hi ha un 5% menys d’empreses dedicades al comerç i l’hostaleria que el 2019. 

Més info: Com ha canviat el comerç cerdanyolenc des del Covid? Més llocs de treball i menys empreses

 

Les dificultats per a la cultura popular

No només l’economia se’n va ressentir d’aquells mesos de confinament i restriccions. La cultura popular va viure una època molt difícil, en què van haver de reinventar-se. La membre de Batúcamela, Eli Canalejo, defineix els inicis de la pandèmica com un “estat de shock". Canalejo explica que "a part de la feina i la vida personal de cadascú, també vam haver de tenir molt en compte els assajos, que inclouen a molta gent”.

“Com que no podíem assajar, fèiem videoreunions setmanals per no perdre el vincle”

Batúcamela, com totes les altres entitats, van haver de reestructurar la manera de fer aquests assajos. “Fèiem videoreunions setmanals per no perdre el vincle”, diu. A més, “un dia tots a casa vam crear un instrument i vam intentar fer un mini assaig. Va ser bastant divertit, però el so va sortir molt malament", recorda.

Quan la pandèmia va entrar en la fase de la “nova normalitat”, van tornar als assajos presencials. Però “sempre a l'exterior, mantenint distàncies, prenent la temperatura, amb la mascareta…”, explica. L'Eli reconeix que tocar amb mascareta es feia molt dur: “tocar en una batucada implica fer molt esforç físic", comenta. Cinc anys després, recorda que "van ser moments molt difícils. Els diumenges, que és quan assagem, no ens podíem veure presencialment i ja quan vam poder fer els assajos, es notaven les ganes de tornar a tocar”.

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.