Pere Sallent: "El Punt ha aguantat molts més anys dels que li tocaria"

Pere Sallent és cerdanyolenc, veí de Bellaterra, i empresari del sector de les sales de cinema. Fins al mes de febrer, formava part de la tercera generació de la família propietària dels cinemes El Punt de Cerdanyola, abans anomenats Kursaal. Després de dos anys sabent que arribaria el moment de tancar a causa de la venda dels terrenys, i després de patir el tancament pel coronavirus, els multicines han acabat tancant.

Tot i que la seva clausura estava prevista des de fa aproximadament dos anys, la notícia suposa un canvi important en el panorama cultural del municipi, ja que la deixa sense sala de cinema després de 75 anys sota la gestió dels Sallent. Per parlar sobre la trajectòria d'El Punt a Cerdanyola, parlem amb el seu ex-propietari perquè ens expliqui què ha significat aquest cinema per ell i per la ciutat.

Després que la seva família hagi estat durant 75 anys al capdavant d'aquest cinema, quina és la sensació que se li queda?

Bé, ara és un moment trist i una mica dolorós. Encara que, com ho sabíem des de feia un parell d'anys, hem tingut prou temps per fer-nos a la idea.

Com ha sigut viure del cinema per vostè?

Tota la meva vida professional ha estat lligada al món del cinema. Des de sempre tot el que he fet ha girat al voltant del cinema. Des que vaig néixer que la mare em tenia al bar del cinema, que ella el portava, jo estava a sota de la barra en una caixa de plàtans de l'època. O sigui que tota la vida.

"Des que vaig néixer, la mare em tenia sota la barra a una caixa de plàtans al bar del cinema"

Creu que ha sigut afortunat de poder dedicar-se a això? No és un àmbit laboral molt habitual...

És una feina maca, perquè al final consisteix en fer que els altres s'ho passin bé. Té gràcia, la veritat. És un negoci bastant addictiu.

Alguns veïns es pregunten si El Punt no donava suficients diners i per això s'ha hagut de tancar. És així?

No, no! És un tema de rendibilitat, clarament. De fet, el cine no ha arribat al punt de perdre diners, però sí que havia arribat al punt que no es podia permetre reinvertir prou perquè seguís fent goig. I jo senzillament no volia entrar en una decadència... A mi sempre m'ha agradat una mica al revés, que el cinema que porto sigui una mica punta de gamma i que sigui un cine que lluiti per fer les coses particularment bé. I assumir uns anys de decadència no entrava dins els meus plans. El Punt ha sigut un cinema que ha aguantat molts més anys dels que li tocaria. Una multisala d'onze sales a una població de 60.000 habitants ja no existeix en el mercat. Si mires poblacions d'aquesta mida, totes les del voltant com Rubí, Mollet i aquest tipus de poblacions fa molts anys que no tenen cinema.

"El Punt no ha arribat a perdre diners, però ja no es podia reinvertir prou perquè seguís fent goig"

Com explica doncs el cas d'El Punt Cerdanyola?

A Cerdanyola havíem aconseguit que hi hagués una proporció important de gent que no era de Cerdanyola. A aquí, un 40% del públic era de Cerdanyola, però a continuació hi havia gent de Ripollet, de Montcada, de Torre Baró i de Ciutat Meridiana o de Barberà que estaven connectats directament amb tren. El 60% del públic no era de Cerdanyola. Si no fos per això no hauríem pogut aguantar tants anys.

Durant aquests dos anys ha anat rebent les mostres de suport de la gent?

Sí, i tant. I era una estimació recíproca. Però el que passa és que no era una història sostenible. Fins i tot havia estat estudiant d'agafar i fer unes reformes que haurien pogut fer-lo durar uns anys més, però no s'hauria recuperat el cost de fer-les, i vaig preferir prendre la decisió i tancar.

Més info: Els cerdanyolencs comparteixen els seus records dels cinemes El Punt

Ens consta que va engegar més cinemes a més de gestionar El Punt...

Bé, jo he estat molt relacionat amb força cinemes, i molts d'ells ja estan tancats també. N'hi ha que segueixen oberts com els Multicinemes Bages Centre de Manresa, o els Multicines Llobregat de Cornellà, que es van tancar, els de Gavà, els d'Eix Macià de Sabadell... També vaig obrir uns cines a València, a la població d'Alzira. Però el meu cine per excel·lència han estat els Cines Full, del Centre Splau, que són els que vaig vendre el passat febrer a una multinacional belga. Però aquests es van convertir en els cinemes de més espectadors de Catalunya i en els segons d'Espanya.

Quines diferències hi ha entre uns cinemes com els Splau i el d'El Punt?

Els cinemes de l'Splau van ser els primers cinemes a la meva vida que vaig poder construir i gestionar com jo creia que s'havien de construir i gestionar uns cinemes. Era el primer cop que jo tenia una majoria accionarial que em permetia fer-los com jo volia. I gràcies a això vaig poder-los fer seguint el model de cinema que jo tenia al cap, i va ser un gran èxit. I en realitat ara estic intentant convertir aquest concepte de cinema en un nou model que estic intentant promoure a escala mundial. De fet, els cinemes Full de Cornellà ja estaven en la línia dels cinemes que jo crec que seran els del pròxim futur, a on totes les pantalles de totes les sales han de ser molt immersives, tant en imatge com en so. Aquesta ha estat la meva fixació al cinema durant els últims anys i senzillament aquesta és l'única resposta possible a l'evolució de les pantalles de televisió domèstiques. D'aquí a quatre dies, tothom tindrà pantalles de 90 o 100 polzades a casa i la resposta del cine ha de ser que l'experiència sigui molt superior a aquesta, i no hi ha un altre camí.

"L'adversitat és una mestra fabulosa si aconsegueixes sobreviure"

Aprofitant el nou pla urbanístic del Centre Direccional, té pensat fer un nou cinema a Cerdanyola ara que ha quedat orfe de cinemes?

En principi no, perquè tal com deia, cada vegada fa falta una quantitat de població més alta al voltant d'un cine perquè pugui ser un bon negoci. I a aquella banda del Centre Direccional només podria venir gent de Sant Cugat i de Cerdanyola. Però, per exemple, si allà hi hagués connexió gratuïta amb Barcelona, podria ser un gran lloc per fer un cinema. Per poder fer un cine ben fet avui en dia, ha de tenir un nivell d'equipaments tan extremadament alt i ha d'estar tan exquisidament gestionat que ha de ser un gran èxit encara que sigui per poder recuperar la inversió. En el futur a cinc o deu anys vista, només quedaran cines molt ben equipats a ubicacions molt bones.

Finalment, amb què es queda, personalment, després de tants anys als cinemes El Punt?

És una pregunta difícil... Em quedo amb que els cines de Cerdanyola són els que m'ho han ensenyat tot, perquè quan em va tocar entrar-hi va ser a la pitjor crisi que hagi viscut mai el cine. Res a veure amb el coronavirus d'ara ni res a veure amb cap de les crisis que ha patit el cinema. Va ser la pitjor perquè en aquell moment a Cerdanyola no podíem estrenar les pel·lícules fins que no sortien de Barcelona i, al mateix temps, va arribar el VHS. I tots els videoclubs del poble, que n'hi havia molts en aquell moment, tots tenien les estrenes pirates sota el taulell i va ser una situació duríssima. Era una situació duríssima i inaguantable. Llavors, la meva primera feina va ser, als primers cinc cines d'una sola pantalla que teníem, tancar-ne quatre i convertir el de Cerdanyola en una multisala de tres sales, en aquell moment. I aquest esforç per lluitar contra l'adversitat va ser la millor lliçó que jo he tret del cinema de Cerdanyola, i la que més m'ha ensenyat, sense cap mena de dubte. L'adversitat és una mestra fabulosa si aconsegueixes sobreviure.