RELATS - Danny Romero: "La vida en una llauna de conserves"

Des de ben petita, la Núria no comprenia per què els gats marxaven de casa. "On és el Blanquet?", "On ha anat en Roset?", "No trobo a en Bigotis", "En Mitjons s'ha perdut", preguntava. Sempre batejava els gats segons color o peculiaritat, però, al final, quan s'esfumaven només trobava restes de pèl aquí i allà, només tristes pistes que no conduïen en lloc. "Als gats els agrada veure món", la consolava la mare, "Com al pare?", responia innocentment, "Sí filla, com al pare", deia trista mentre pelava patates. Aquella nena es va fer gran i durant anys, la Núria, va treballar a la fàbrica de conserves del poble. Les llaunes passaven sense descans per davant seu com taüts en miniatura. La seva vida era igual d'estreta i asfixiant que aquelles llaunes, els seus somnis havien deixat de voler sortir feia temps per quedar-se atrapats en escabetx. Una nit, mentre el seu marit roncava davant la tele, la Núria va obrir una llauna de sardines i va sortir al carrer. "Blanquet, Bigotis, Roset, Mitjons", va invocar sense saber el que estava fent, "Torneu aquí, si us plau". Aleshores els va sentir. No els podia veure, lògicament, perquè ja eren morts, però la Núria va percebre els miols alegres i valents, una simfonia de gats exultant que la convidava a seguir-los per veure món i deixar la seva poc gratificant vida enrere.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.