La batalla del temps

La Comissió Europea a través d'un sondeig ha conclòs que els ciutadans estem fins als nassos d'anar canviant l'hora cada sis mesos. Al nostre país, abanderat de la bona vida mediterrània, de la patxorra i la migdiada, on volem ser tan cool socialment com Suècia o Dinamarca però sense deixar de viure la vida al carrer, als bars, sopant a les tantes i anant a dormir tard, i així, amb uns horaris laborals i escolars que et parteixen el dia en tres, tots anem de cul i fets pols, apareix una nova discòrdia al voltant de mantenir-nos en l'ús horari actual, l'horari alemany, o adoptar un altre com l'anglès, per exemple. Amb la disparitat d'interessos entre els territoris més occidentals i els més orientals, la polèmica està servida. Anem a pams, el principi de l'assumpte és una simple convenció per compaginar el nostre model de vida amb els ritmes de la naturalesa, una quimera de domesticar el temps perquè s'adapti al nostre bioritme. Però en realitat el canvi d'hora és un assumpte social, econòmic i polític, fins i tot un segell d'identitat en cada lloc. Va haver-hi intents en algunes autonomies com Galícia qui es van adherir a l'horari de Portugal i així poder veure l'última llum del dia a les deu de la nit.

A la Xina, una extensió més gran que Europa tot es regeix amb l'horari de la capital, Pequín, fent que les tres de la tarda és un concepte de llum variable en funció de la zona on es visqui. La temptació de controlar l'horari demostra que aquest empeny de la UE per suprimir la dansa del rellotge, davant i enrere, no va ser tan fàcil d'executar. Tot el sistema horari actual, desenrotllat a partir del meridià de Greenwich, és una expressió de la dominació política i geo-estratègica sobre el món, una convicció que es va imposar a finals del segle XIX quan, el ferrocarril primer i la revolució industrial i la classe obrera després, començà a estendre's i a exigir un acord sobre les manetes del rellotge. Aquí, el govern crearà una comissió d'experts per estudiar el dilema. Vosaltres que us estimeu més: que es faci de dia abans però, per contra, es faci de nit abans? O, que es faci fosc més tard però, que per contra, tardi més a fer-se de dia? Jo si pogués escollir, estiraria el dia pel davant i pel darrere, m'agradaria aixecar-me ja amb el sol donant-me el bon dia i que el dia s'allargués el màxim possible fins entrada la nit, 16 hores de llum i 8 de foscor, però això és un fet impossible més semblant a un món distòpic.

És una tortura anar a treballar al matí i que encara sigui fosc, és depriment que els nens surtin del col·legi i ja s'estigui fent fosc i que a les 7 de la tarda ja sigui de nit. Com compaginar ordenadament les obligacions del nostre dia a dia amb l'astre rei? Ja ho veurem, de moment, aprofiteu tot el que pugueu els últims rajos de l'estiu abans de tenir la sensació que ens han robat una hora, una hora de la nostra vida. Aloha.