'A las 4 en las carteleras' (Reproespectiva cinema El Punt vol.I)

Parlem del cinema. Ja s'ha parlat molt del seu tancament, des d'aquí no farem judicis de valor ni analitzarem les raons i conseqüències. El destí, per trist que sigui, és inevitable, així que només podem estar agraïts pels bons moments i records de cel·luloide. Els cinemes del carrer Santa Teresa, tants anys, tantes pel·lícules, tantes històries que tenim tots. Tot va començar l'any 1944 quan la família Sallent fundà el cinema Kursaal, una petita sala amb 500 butaques. Alhora hi havia també el cinema de Cal Ramonet, i poc després, el cinema Savoy.

Igual que avui en dia, fa 74 anys, un cinema no era un negoci segur. Ara, perquè l'era digital ha tocat de mort als cinemes, qui no han estat capaços d'adaptar-se amb uns preus raonables i cada cop estan més buits. Anar al cinema és car: entrada, palometes i refresc, entre 10?€ o 15?€. Una descàrrega val 2?€ i tens HBO o Netflix a partir de 7?€ al mes. L'any 44 el cinema era arriscat perquè a Cerdanyola hi vivia poca gent, a penes 2000 habitants, però després, amb el boom migratori dels 50 i 60 la població augmentà sense parar i l'any 1962 s'amplià el cinema amb una sala de 1800 butaques, l'any 1968 es reformà el disseny creant uns cinemes moderns. Amb totes aquestes, jo encara no havia ni nascut i passarien anys fins que no vaig descobrir el meravellós i màgic món del cinema. A la meva vida hauré vist centenars de milers de pel·lícules, com tots vosaltres, moltes d'aquestes les he vist als cinemes de Cerdanyola, aquesta és una raó per rendir un petit homenatge al nostre cinema. Tots tenim els nostres records, perquè el cinema, és més que anar veure una pel·lícula.

El cinema era una excusa per començar a sortir de casa i de l'escola, una forma d'iniciar-te a la vida. El cinema és quedar amb els amics, "a las cuatro en las carteleras" i fer empipar a "el tío de la linterna", fer rodar llaunes butaca avall, fumar els teus primers pitis i tirar coses des del "gallinero". Anar al cinema era passar-li el braç per l'espatlla, a poc a poc, innocentment, a la noia que t'agradava qui ha accedit a anar amb tu al cinema mentre et batega el teu jove cor. Anar al cinema era colar-se, si eres espavilat, del Kursaal al Savoy i passar la tarda veient pelis. El cinema eren les maratons de pelis de terror, eren els primers pits d'una dóna i una nova forma de fer-te pensar, imaginar o somiar. Anar al cinema era veure sessions dobles d'unes pel·lícules que ara ni me'n recordo, la primera que hi tinc a la memòria es La fuga de Alcatráz, amb Clint Eastwood. Vosaltres recordeu la primera peli que vàreu veure al cinema? Continuarà...