Genís Tena: “La nostra millor arma és el bon rotllo, que suma a pista”

El Genís Tena es va traspassar del futbol al bàsquet amb 10 anys, empès per la seva mare que preferia un esport menys agressiu, i va començar a l'escola La Sínia. Un any després es va estrenar en el Club Bàsquet Cerdanyola, on ha passat per totes les categories i ha batut el rècord de més temporades jugades, 21 en total. Des d'aleshores no s'ha tret mai l'equipació verd-i-blanca, a excepció d'un any en què va representar al Natació Sabadell en la categoria Júnior de segon any. En el 2007 va tornar a Cerdanyola per iniciar l'etapa de Sènior, i involucrar-se també com entrenador i coordinador. 

Enguany has decidit tancar la teva etapa com a coordinador del club, i també has deixat d'entrenar. Què t’ha empès al canvi?

A més de ser jugador porto entrenant a altres equips des dels 14 anys. Vaig arribar a un punt que quan em tocava a mi entrenar i ja no tenia ganes, perquè feia massa hores que estava a Guiera. Em va fer prendre la decisió el fet d’adonar-me que el club avançava en la direcció que penso que és la correcta. Era el moment de desmarcar-me, després de veure que les bases estan establertes i que m'agrada com està funcionant el club. Tampoc tinc energies per a dedicar-m’hi tantes hores, i m'han suplert altres coordinadors que segueixen la línia que portàvem. 

Al voltant del 50% del primer equip s'ha format a Cerdanyola

Quina és aquesta línia que creus que el club ha de seguir?

Considero que al primer equip on jo jugava hi havia molt pocs jugadors de la base del club. Els entrenadors treballen molt i durant molts anys entrenant a nens, que s'esforcen per arribar a l'equip de dalt. I tots aquests esforços semblava que no donava fruits. Va haver-hi una temporada en què només el Javito i jo érem del Cerdanyola de tota la vida. I a mi això m'entristia perquè la identitat de club és treballar per arribar al primer equip, que no pot arribar-hi tothom, però, ostres, que no hi arribés ningú durant tants anys... Aleshores vam apostar per tenir bons entrenadors a la base i aconseguir que les noves generacions agafessin el relleu. Ara, al voltant del 50% del primer equip s'ha format a Cerdanyola. 

Ets capità del primer equip des de fa 12 anys. Com ho portes? Pesa més la gratificació o la responsabilitat?

La gratificació és enorme. En la mesura del possible intento ser el millor capità amb relació a com m'agradaria que un capità fos amb mi. Ara que pugen els nois joves intento ser el veterà que els acull i els ajuda, i que quan s'equivoquen els diu que no passa res i els intenta ajudar per corregir errors. Tot i que de vegades ser l'exemple a seguir costa perquè sempre has de tenir el cap fred, i ja no només ets el referent dels teus companys, sinó que de vegades ho ets de gent de la grada. Intento també tenir cura dels nouvinguts, ajudar-los, i també a l’entrenador, a motivar als jugadors. 

Quedar entre els quatre primers que és el nostre objectiu des que vam començar a guanyar partits a l'inici

Havent superat l’onzena jornada de Copa Catalunya us manteniu en tercera posició a un punt dels primers i dels segons. Quines sensacions tens al respecte?

Si pogués fer-ho, signaria per acabar la fase com aquesta primera volta. Quedar entre els quatre primers crec que és el nostre objectiu des que vam començar a guanyar partits a l'inici, a partir d’una ratxa molt bona d'uns sis partits guanyats seguits. En un principi ens vam plantejar anar partit a partit, però mirant amb perspectiva vam dir de lluitar per coses més grans. Aleshores, l'objectiu és arribar a una segona volta amb els grups de dalt i a partir d'aquí, mirar de fer el salt a una hipotètica final four. Però tampoc ens podem obsessionar massa amb això, el primer ha de ser guanyar el següent partit que és el que et dona opcions reals. 

Has esmentat els objectius del primer equip, però quins són els del club en general?

Com a equip hem de seguir la línia de formar jugadors de Cerdanyola, deixant de banda el fet de pujar a categories molt elevades que tenen dificultats econòmiques. Crec que no ha de ser el nostre objectiu. Nosaltres som un club competitiu però de poble, i això no ho hem de perdre de vista. Això no vol dir que no agafem jugadors de fora, però sempre per a fitxar els tipus de perfil que faltin. 

Quina és la clau d’aquests bons resultats?

Per a mi la clau més important és que som un grup d'amics que s’ajunta tres cops per setmana a entrenar i un per jugar partit. Sempre que he jugat a Cerdanyola hem tingut bon rotllo, però és cert que aquest any s'han ajuntat els joves que han anat pujant tenint en compte que molts són de la casa i tenen moltes ganes de representar l'equip. Crec que aquesta comunitat entre els joves i els veterans hem fet una pinya molt bona, hem sortit de festa plegats... ara mateix la nostra millor arma és aquest bon ambient, que ens suma molt a pista. Ens donem suport quan surten les coses bé, però també quan tenim un mal dia.

Nosaltres som un club competitiu però de poble, i això no ho hem de perdre de vista.

Centrant-nos en la fase prèvia, quins diries que son els rivals més forts?

Crec que Ripollet té la millor plantilla del nostre grup, però realment a part d’ells, la resta d'equips amb qui que hem perdut estan a baix de la classificació. El tema és que no hem de perdre la perspectiva, hem d'anar sempre a guanyar. A més, es poden fer molts ajustos defensius perquè els entrenadors pengen els vídeos de totes les jornades, i cada cop ens coneixem tots més. També alguns equips fitxen nous jugadors, o equips que lluiten per la permanència de sobte són més forts per la necessitat. Per tant, jo crec que l'objectiu ha de ser sempre guanyar el següent partit, perquè perdre et costa els mateixos punts amb uns que amb altres. 

Pel que fa al reclam del club d’ampliar les instal·lacions esportives, fins a quin punt creus que és una necessitat urgent?

Des del punt de vista de coordinació, a l’hora d’organitzar entrenaments realment el puzle es feia molt complicat. Des de fa molts anys tenim llogada la pista de Flor de Maig, que és coberta, però no compleix les dimensions reglamentàries i tots els equips de cistella gran entrenen allà un cop per setmana. També hi ha escoles que ens han hagut d'adaptar els seus gimnasos. Aquesta situació es fa realment difícil; hi ha hagut anys que, podent acceptar a més jugadors, hem hagut de restringir l'entrada per un tema d'espai. Ens hem hagut d'adaptar retallant hores d'entrenament o fent meitat de la pista, el que bonament hem pogut. Jo he vist tres legislatures de grups polítics diferents prometent que farien l'ampliació de la pista aquell any, i fins que no vegi les màquines allà fora no em creuré res.

L'objectiu ha de ser sempre guanyar el següent partit, perquè perdre et costa els mateixos punts amb uns que amb altres. 

Quines són les teves perspectives de futur al bàsquet? T’hi veus jubilant-te, esportivament parlant, al Cerdanyola?

Això sens dubte. Tinc claríssim que acabaré la meva carrera esportiva aquí, i que quan no arribi al nivell del primer equip, si em volen al segon equip allà hi seré. No tindria cap problema, jo jugaria a primera, a segona o a la categoria que toqués. I si tampoc em volguessin en el segon equip, miraria de fer una categoria de veterans amb amics meus i fer un tercer equip. Mentre m'aguantin les cames crec que tindré bàsquet per a d'aquí a uns quants anys més. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.