Les germanes Latorre: Solidaritat de Cerdanyola a Anantapur
En el Dia Internacional de la Solidaritat, parlem amb la Mercè i la Maria Rosa Latorre, guanyadores del Premi al Cooperativisme de la Nit Solidària i voluntàries locals de la Fundación Vicente Ferrer
Per a persones com la Mercè i la Maria Rosa Latorre, cada dia és el Dia Internacional de la Solidaritat, ja que no necessiten que un organisme supranacional fixi una data oficial per tal de dedicar temps, cor, espai mental i esforços en pensar i actuar en favor del benestar dels demés. Tot i així, sovint l’agenda dels mitjans de comunicació generalistes sí que s’aprofita d’aquestes convencions socials per poder parlar de temes menys sorollosos que la rabiosa actualitat però igual d’importants.
Així, en motiu del Dia Internacional de la Solidaritat – celebrat 31 d’agost des que les Nacions Unides el van instaurar l’any 2000, coincidint amb l’aniversari de la creació del sindicat polonès ‘Solidarność’– parlem amb aquestes dues veïnes de Cerdanyola sobre la seva implicació amb la Fundación Vicent Ferrer i la Índia, així com la seva vinculació amb altres entitats solidàries establertes a la ciutat, com l’Associació Espanyola Contra el Càncer o el menjador social del Mossèn Rosell, entre altres.
També conegudes com a germanes Latorre, la Mercè i la Maria Rosa van ser convidades per sorpresa a la primera Nit Solidària de Cerdanyola organitzada pel Rotary Club Cerdanyola el 7 de juny del passat 2018; un sopar solidari per recaptar fons i donar visibilitat els projectes i a la feina que fan aquestes entitats solidàries de Cerdanyola. Elles creien que assistien a la trobada com a meres espectadores, i van resultar ser dues de les protagonistes de la nit, ja que el jurat va atorgar-les el Premi al Cooperativisme de la Nit Solidària, en reconeixement al seu llarg compromís en diverses entitats de cooperació internacional i suport mutu de la ciutat.
“Bicicletes que canvien vides”
En aquesta primera edició, les germanes van presentar el projecte “Bicicletes que canvien vides” per optar a una de les tres dotacions econòmiques de 3.456,33 euros que es repartien dels 10.368,99 euros recaptats. Però s’entre els 12 projectes presentats a optar a la subvenció, el seu no va resultar escollit.
Aquest projecte buscava aconseguir que els infants d’Anantapur tinguessin una bicicleta per poder-se desplaçar fins la seva escola, ja que sovint viuen a aldees que estan allunyats de les escoles per boscos i rius, a la regió d'Anantapur, al sud de la Índia. “La campanya estava pensada especialment per augmentar la seguretat de les nenes en anar a l’escola, que són les que corren el perill de ser violades pel camí”, destaca la Mercè.
Les germanes Latorre amb el fill de Vicente Ferrer, Moncho Ferrer, que actualment dirigeix la Fundación | Cedida per Mercè Latorre
La campanya ja venia de lluny: l’any 2014, la Fundación Vicente Ferrer, amb la col·laboració del TOT Cerdanyola, ja havia organitzat un sopar hindú al castell de Sant Marçal per recaptar fons per comprar les bicicletes. De nou, l’any 2017 en va tornar a organitzar un altre, així com la Contxi Gil va organitzar un concert de corals per la mateixa causa, recorda la Maria Lluïsa.
El nou projecte de la Fundación: La lluita contra la talassèmia
A la propera edició de la Nit Solidària, les germanes presentaran el nou projecte de la Fundación, que en el seu 50è aniversari vol donar suport al programa d’atenció sanitària a nenes i nens afectats per la talassèmia, una malaltia que requereix transfusions de sang periòdiques.
Actualment, l’Hospital de Bathalapalli de la Fundación Vicente Ferrer atén a 136 infants amb aquesta malaltia de la sang, provocada per un trastorn en la producció d’hemoglobina que destrueix els glòbuls que són els responsables de portar l’oxigen al cos. De moment, segons les dades proporcionades per la fundació, han aconseguit 26.396 € de l’objectiu de 186.000 € per finançar la campanya.
L’Hospital de Bathalapalli de la Fundació Vicente Ferrer atén a 136 infants amb aquesta malaltia de la sang | Fundació Vicente Ferrer
La revista que va canviar la vida de la Mercè i la Maria Rosa, i la de desenes d’infants hindús
La vinculació de Mercè Latorre i la Fundació Vicente Ferrer es remunta a l’any 1995. La Mercè, que treballava a una agència de viatges a Madrid, recorda agafar una revista Garbo mentre estava a la perruqueria i a la contraportada veure la cara de Vicente Ferrer, que parlava del programa d’apadrinament de la Fundació. “Em deixes retallar?”, va preguntar la Mercè a la perruquera. Va ser llavors quan Mercè va descobrir la feina que la Fundació feia amb la comunitat de dàlits o “intocables” – la casta més baixa de la Índia– a la regió rural d’Anantapur, i després de parlar-ho amb el seu marit va obrir una llibreta al banc on va ingressar periòdicament 6.000 pessetes per tal que l’infant que va adoptar es pogués independitzar quan fos major d’edat.
Infants atenent a una de les escoles construïdes per la Fundació Vicente Ferrer | Fundació Vicente Ferrer
A dia d’avui, la família Latorre té apadrinats en total 6 infants, i la Maria Rosa també col·labora amb un grup de dones a través del programa de microcrèdits “De Dona a Dona”, dedicat a empoderar les dones d'aquesta comunitat rural. A Cerdanyola, on les germanes viuen des de fa més de 20 anys a la casa que el seu pare havia construït a Serraparera, hi ha 260 padrins d’infants d’Ananatapur.
El viatge a la Fundación
Un any abans de la mort de Ferrer -de la qual ara es compleixen 10 anys-, les germanes van decidir viatjar a Anantapur per conèixer els infants que havien apadrinat i veure amb els seus propis ulls l’obra de la Fundació. “Ens va venir tot el poble a rebre, i tot i que no tenien gaire, ens van oferir dos plàtans i dos cocos a cadascuna”, recorda la Maria Rosa. “Quan els abraçàvem o els fèiem petons, se’ls saltaven les llàgrimes, sorpresos que els toquéssim. Els que no són intocables com ells, no trepitgen ni la seva ombra”, recorda la Mercè.
Allà, un equip de gairebé 2.400 persones (de les quals el 99% son naturals d’Anantapur) executa el programa de desenvolupament que la organització duu a terme a aquesta comunitat rural, i que cobreix 3.148 pobles i beneficia gairebé 3 milions de persones, segons dades de l’organització. “Al Vicente li deien ‘Father’, era com un Déu pels intocables”, recorda la Mercè, mentre m’ensenya al telèfon mòbil una fotografia de l’estàtua de la silueta de Vicente, ‘l’home del paraigües’, que hi ha a l’aldea de la Fundació, inscrita amb el lema “Estimar, una forma de viure”.
L’any 1968, més de 35.000 persones, gran part camperols de la regió d’Andra Pradesh, van recórrer els 250 quilòmetres que separen Manmad de Mumbai per exigir que Vicent Ferrer es pogués quedar a la Índia. | Imatge: Co Rentmeester, cedida per la Fundació Vicente Ferrer
Durant la seva estància, la Mercè i la Maria Rosa van participar de la inauguració d’una de les sales de parts de l’hospital de Bathalapalli, així com van visitar els projectes dels diferents sectors d’actuació de la Fundació, centrats en les àrees d’educació, sanitat, persones amb discapacitat, dones, habitatge i ecologia. “Cada caseta de les que construeixen costa uns 2.200 €, no?” – pregunta la Mercè a la seva germana.
Totes dues coincideixen a destacar el canvi radical que suposa que aquestes cases estiguin en nom de la dona i no pas de l’home. “Si no tenen fills, l’home les repudia i es queden al carrer. Posar-la en nom de la dona i dels seus fills és tota una revolució”, ressalta la Maria Lluïsa.
Ara, segons reporten les germanes, la Fundación també està fomentant la construcció d’annexes a aquestes casetes amb lavabos i dutxes, per tal d’evitar que les dones hagin de desplaçar-se al bosc en mig de la nit per fer les necessitats, donada l’amenaça d’agressió sexual a què es veien exposades.
Animació "De Mujer a Mujer", Sociedad Cooperactiva realitzat per la Fundación Vicente Ferrer.
“Tenim carència de tornar-hi, però ja estem massa grans”, lamenta la Mercè, amb els seus 81 anys d’edat. A dia d’avui, la Mercè Latorre Riau és la representant de la Fundación Vicente Ferrer a Cerdanyola del Vallès, i la seva germana Maria Rosa l’ajuda amb tot el que necessita.
Però la solidaritat de les germanes no està localitzada únicament a la Índia: elles soles van vendre més de 500 bosses de l’Open Arms – segons elles asseguren- i són membres actives de l’AECC: des que la Maria Rosa va patir un càncer de còlon, es deixa créixer el cabell per donar-lo. Perquè ser solidari implica preocupar-se pel benestar dels demés i prendre l’elecció d’actuar i col·laborar per aconseguir millorar les seves condicions, sense buscar res a canvi.
Veure Comentaris