Dasha Rabanete: "M'agradaria que fos un esport que practiqués molta més gent"

La Dasha Rabanete, és una jove cerdanyolenca que fa un any, amb només 15 anys, es va convertir en la primera noia de l'Estat espanyol en participar en aquesta modalitat de BMX, una disciplina del ciclisme que es practica amb bicicletes cross amb rodes de 20 polzades i que està considerat un esport extrem.

El Flatland es tracta d'una modalitat d'estil lliure en el qual es realitzen trucs a sobre de la bicicleta, sense rampes ni altres obstacles, més aviat en un terreny pla. Aquesta disciplina forma part de l'organisme rector del ciclisme, la Unió Ciclista Internacional (UCI), que organitza anualment la Copa del Món de BMX Flatland. Al TOT Cerdanyola hem parlat amb ella per saber més d'aquesta modalitat i de la seva trajectòria.

A vegades em sento sola a l'hora d'entrenar. M'agradaria que fos un esport que practiqués molta més gent i poder-ho compartir entre tots. Però donades les circumstàncies, l'únic que puc fer és motivar a altres nois i noies.

- Com neix la teva passió per aquesta modalitat i que és el que més t'agrada?

Va ser el meu pare. Ell a la mateixa edat que jo va començar a practicar aquest esport i ara, sent jutge d'algunes competicions, em va portar i va ser quan vaig començar provant. El que més em va agradar d'aquest esport és l'amistat que fas i que en les competicions no hi ha rivalitat.

- El BMX o Flatland no sembla gens fàcil... Com vas aprendre?

No, no ho és. S'ha de tenir molta paciència. Vaig aprendre a base de caure.

- Com arribes a participar en tants campionats internacionals?

És especialment gràcies als meus pares. Sense ells no podria estar gaudint de coses que mai m'imaginava que viuria.

- Com prepares aquests campionats?

Bàsicament amb el meu pare, poso el cronòmetre, practico totes les meves rondes en uns dos minuts i mig. Les que més falli, les he de repetir fins que surtin exactament com vull a la competició. El que més m'ajudava és fer-ho amb la cançó que vull que em posin el mateix dia de la competició. Així me'n recordo una mica.

- Parles molt del teu pare. Què és per a tu el teu pare?

És el meu referent i com jo li dic el meu sensell -com li diuen al Japó-, el meu entrenador i el que m'ajuda en tot.

- Tinc entès que ets l'única dona espanyola que practica aquesta modalitat i a més, la més jove. Com et sents en aquest sentit?

A vegades em sento sola a l'hora d'entrenar. M'agradaria que fos un esport que practiqués molta més gent i poder-ho compartir entre tots. Però donades les circumstàncies, l'únic que puc fer és motivar a altres nois i noies. Sé que aquí a Espanya hi haurà alguna noia més que practiqui però no competeix. Arreu del Món sí que em trobo amb més noies i puc tenir contacte amb elles.

El que m'agradaria enviar és el missatge que és un esport que ensenya molts valors i que no està molt valorat, però el dia que ho facin, s'adonaran que és un esport que a molts joves els donaria molta felicitat. El problema que aquí tenim és la falta d'espai. Per exemple, jo no entreno en un espai massa còmode.

- Com ha de ser l'espai d'entrenament?

No demano massa, però és veritat que si n'hi hagués un espai cobert seria ideal perquè podria entrenar tant si fos bon o mal temps, de dia o de nit. Ara, quan arribo de l'institut, menjo ràpidament i me'n vaig a entrenar fins que es fa fosc.

- Vas estar un temps allunyada d'aquest esport. Què et va fer tornar?

La cosa va ser que vaig començar als 7 anys, però perquè el meu pare em va comprar una bici. A causa de la falta de més nens que el practiquessin, ho vaig deixar. Quan vaig tornar va ser quan el meu pare feia de jutge i atraiguda per l'ambient, vaig tornar.

- Creus que et podries arribar a convertir en una referent per a moltes noies i nois?

Crec que si. En moltes competicions se m'han apropat molts nens i nenes a demanar-me poder provar la bici i fer-se fotos amb mi. I això m'omple molt el cor.

- L'Ajuntament fa un temps et va fer entrega de la bandera de la ciutat. Què vas sentir en aquell moment?

Al principi em va sorprendre molt. Vaig estar molt emocionada. També em vaig sentir important. És un reconeixement pel qual faig per l'esport.

- L'entorn (amics, família...) és important

Sempre procuro que la gent que m'envolta sigui el millor per a mi, perquè també influeix molt. Tinc unes amigues que em recullen, que els fa també molt feliços. Saben també d'aquesta entrevista i estan molt contentes de mi. Crec que tinc un bon entorn.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.