Alberto Castro, monologuista: "L'humor desdramatitza i reivindica les discapacitats"
Entrevista a Alberto Castro, monologuista del certamen FEM Monòlegs de Cerdanyola del Vallès
L'Alberto Castro és monologuista de passió, no de professió. Durant 15 anys va dedicar-se professionalment a entretenir al públic des d'un escenari, però com a músic. Va fer el salt a l'humor ara fa 19 anys, quan l'organitzador del FEM Monòlegs, Xavi Cases, li va proposar de participar-hi per primer cop. Des d'aleshores no s'ha baixat mai del carro d'aquest certamen de monòlegs solidari en favor de la Fundació Esclerosi Múltiple, sent l'únic monologuista en participar-hi cada edició. També ho farà en la novena, que s'estrena aquest dissabte 12 de febrer al Teatre Ateneu.
Què t'impulsa a participar en un certamen benèfic com és el FEM Monòlegs?
Potser em va empènyer això mateix, el fet de no tractar-se d’un negoci. També el fet de ser molt amic del Xavi Cases, a més de les ganes d'estar a sobre d'un escenari. Als inicis el FEM Monòlegs era precari, però ens divertíem molt. He fet algun monòleg en algun altre teatre, però mai m'hi he dedicat professionalment. De fet, vaig començar en el certamen sense cap mena d'experiència en fer monòlegs, però és cert que soc d'essència irònica i sempre m'ha agradat treure un somriure.
Quines sensacions vas tenir aquell primer dia en que vas pujar a l’escenari amb la intenció de fer riure el públic?
Et mentiria si digués que estava nerviós. Primer perquè ja tenia taules a l'escenari, però també perquè a la primera edició del FEM Monòlegs gairebé tothom que hi anava era gent coneguda i el públic era incondicionalment amable. La veritat és que ho vam gaudir molt. És cert que molta gent que no coneixia la meva faceta monologuista es va sorprendre en veure'm en aquesta tessitura. Però la meva sensació va ser de rememorar una antiga emoció de quan la gent m’aplaudia i m'escoltava.
Sempre he pensat que s'ha de fer humor de tot, sempre que es faci bé. Crec que el tema de la discapacitat no s'ha treballat força en l'àmbit de l'humor.
En concret, per què decideixes fer humor de la paràlisi i de les discapacitats?
A mi m'agrada riure de tot i sempre he pensat que s'ha de fer humor de tot, sempre que es faci bé. Crec que el tema de la discapacitat, per motius obvis, no s'ha treballat força en l'àmbit de l'humor: és complicat, perillós i relliscós parlar de gent amb discapacitat. Ara bé, jo sabia que aquest camp m’aportaria tres coses. D'una banda, em permetria fer humor innovador perquè gairebé ningú en parlava. A més, és un tema que podria encabir en la temàtica del certamen, adreçat a l'esclerosi múltiple. I d'altra banda, m’ajudaria a normalitzar el fet que una persona amb discapacitat faci humor de la seva discapacitat. Si es fa humor de la gent grassa o tartamuda, per què no s'ha de poder fer de les persones amb altres tipus de discapacitat?
Com creus que ajuda l’humor en la normalització de la diversitat funcional?
Crec que hi ha problemes que s'han de posar en el seu lloc. S'ha de treure el dramatisme i l'angoixa a les malalties, i deixar de pensar que la gent que les patim som... d'alguna manera 'supermans' per tenir una discapacitat. Jo crec que tot s'ha de posar en context: el problema de la discapacitat no és la quantitat de patiment, sinó la manca de normalitzar la situació. És a dir, és més important que una persona amb esclerosi múltiple tingui accés a un tractament modern i gratuït. En el meu cas, que vaig en cadira de rodes, és més important exigir poder tenir accessibilitat a tot arreu, que no pas centrar-se en la pena perquè no puc caminar. Crec que l'humor ajuda a posar en context aquestes coses, perquè, d'una banda, desdramatitza i d’altra reivindica.
En el meu cas, que vaig en cadira de rodes, és més important exigir poder tenir accessibilitat a tot arreu ,que no pas centrar-se en la pena perquè no puc caminar.
Com va ser el procés de preparar el monòleg "Paràlisis infantil"? El fet de rememorar un passat dur per a tu i convertir-lo en quelcom que faci riure.
Tinc el mal costum de portar un monòleg nou sempre, i de preparar el monòleg sol i sense ensenyar-ho a ningú. Prefereixo estrenar-ho per primera vegada amunt de l'escenari. I diràs, "ostres, això és una temeritat". Doncs és veritat, però a mi m'ajuda a no tenir-ho mecanitzat i, per tant, a improvisar per poder connectar millor amb el públic. I és que hi ha monologuistes que repeteixen el monòleg un cop i un altre fins que perden espontaneïtat. A més, jo tinc l’avantatge de nos ser professional i de poder-la “cagar”, perquè els meus ingressos no depenen de fer riure o no a la gent.
Quin feedback reps de la gent a sobre de l’escenari?
La primera reacció de la gent quan entro i veuen la cadira de rodes és obrir els ulls incrèduls. Llavors, començo el monòleg i arriba un moment que la gent riu, però tímidament perquè no saben si està bé riure del que explico. Fins que al final riuen sense embussos com dient, si ell mateix riu, jo també. I quan es trenca aquesta barrera d'inseguretat que sent el públic per por que jo no pensi que s'estan burlant de mi, llavors tot flueix i si els fa gràcia riuen, i sinó no, com ha de ser.
Creus que a tu personalment t'ajuda el fet de parlar de la teva pròpia en clau d'humor?
Si et digués que sí, que seria la resposta més convencional, et mentiria. Jo és que mai he tingut trauma pel fet de tenir discapacitat. Faig monòlegs perquè gaudeixo de pujar a un escenari, però no per necessitat de superar la meva discapacitat, perquè mai he tingut problemes per acceptar la meva realitat. Ara bé, sí que m'aporta el fet de poder tornar a connectar amb el públic. Crec també que l'humor ajuda a desmitificar la creença que la gent amb discapacitat viu angoixada permanentment, cosa que en la majoria dels casos no és així. Pensa en el Xavi Cases, per exemple: creus que una persona acomplexada tindria els ànims per organitzar la moguda que suposa el FEM Monòlegs? Impossible.
Crec també que l'humor ajuda a desmitificar la creença que la gent amb discapacitat viu angoixada permanentment, cosa que en la majoria dels casos no és així.
Què esperes d'aquest FEM Monòlegs, després de l’aturada?
Sobretot vull que la gent sigui conscient que l'esclerosi múltiple és fotuda i que necessita investigació com la resta de malalties. I que moltes vegades no es disposa de recursos econòmics per tirar endavant aquestes investigacions. Crec que la proposta del FEM Monòlegs és extraordinària perquè envia el missatge que tothom pot ajudar una mica, alhora que ho passa bé. És un espectacle en què ningú cobra res per participar-hi, sent igualment de moltíssima. Per tant, demostra que quan tots remem en la mateixa direcció es poden aconseguir moltes coses.
Com es noten encara les conseqüències de la pandèmia en el món del teatre?
Sé que per a l'artista de teatre humil i als petits empresaris, la Covid els ha destrossat. I això és una realitat. També molts locals que tenien música en directe han hagut de tancar. No es tracta de culpar a ningú en una situació tan complexa, però crec que els artistes tenim ja ganes de recuperar la possibilitat de gaudir d'un espectacle en viu i en directe en qualsevol lloc i amb tranquil·litat.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.